Feliz cumpleaños enano!

Uganda, la perla d'Àfrica

La ciutat de Mwanza ens espera després del llarg i esgotador viatge on hem creuat pràcticament tot el nord de Tanzània.
Aquesta és la principal ciutat industrial al sud del Llac Victòria. Això es pot veure tant sols caminant pels carrers, nets i força ordenats i on la presència de pidolaires és molt menor en comparació amb altres ciutats de la seva mida. Pels seus carrers plens de vida transiten molts homes de negocis, companyies de transport aquàtic i propietaris de botigues que venen a comprar gènere als molts venedors majoristes que es troben al centre, la gran majoria d'ells indis.

Aprofitem els dos dies que ens quedem aquí per passejar i viure la pura vida mercantil africana, mentrestant passen les hores als molls del port que carreguen mercaderies i persones amb destí als ports d'Uganda i Kenya. Ens donem també el luxe d'anar a menjar una pizza a un restaurant del centre que a part de fer unes pizzes boníssimes, formen part d'un projecte educatiu comunitari molt interessant, i aprofitem també per recórrer les farmàcies de la ciutat per proveir-nos de les pastilles per la malària ja que ara entrarem en una zona molt més perillosa per contraure aquesta malaltia.
Les postes de sol sobre el Llac Victòria són precioses. Aquest llac és el segon més gran del món i serveix de frontera natural entre els països d'Uganda, Kenya i Tanzània. Lamentablement no ens hi podem banyar ja que hi viu un paràsit molt perillós anomenat Bilharzia que passa de la pell a la sang i allà comença a causar estralls. El seu efecte és devastador i pot causar la mort per diferents fallades als òrgans vitals en pocs dies.

El vaixell que agafem i que ens portara fins a Bukoba, ja gairebé a la frontera amb Uganda, és un antic vaixell de l'època colonial anglesa que reutilitzen per cobrir aquesta ruta amb passatgers.
Tot i no ser la nostra intenció, ens veiem obligats a comprar els bitllets en primera classe. La tercera, tot i ser molt barata, la desestimem directament perquè es viatja dret a la plataforma on hi ha les mercaderies i els animals, havent-te de buscar la vida per trobar un espai per estirar-te i passar tota la nit a la intempèrie. En la segona, que és la que normalment agafem, es viatja en cabines de 6 o 8 persones però per a la nostra sorpresa es troben separades per sexes i no ens deixen dormir junts, per tant, comprem el bitllet de primera que tampoc és gaire més car.

El trajecte de 10 hores, tot i ser de nit es fa molt especial ja que durant tot el trajecte, enmig de la foscor total, ens veiem rodejats de milers d'espelmes que provenen de les petites embarcacions de pescadors que passen la nit treballant. N'hi ha tantes que al principi no sabem que són, la visió és certament bucòlica. El trofeu que cerquen aquests pescadors és la tilapia, el peix més famós del Victòria, semblant al llobarro i d'un sabor molt bo sobretot si es cuina a la brasa. És el plat típic de la regió i es pot trobar cuinat de mil maneres diferents, per això gairebé tots els dies que passem als pobles que circumval·len el llac aprofitem per menjar aquest deliciós peix.
Les estridents sirenes del vaixell ens desperten un cop hem arribat al port de Bukoba. Per si un cas, un jove mariner fa una ronda per tots els cambrots colpejant amb força la porta, assegurant-se de que tothom estigui despert i llest per desembarcar.

Son les 6:05 del mati i el sol just comença a treure el cap pel Llac Victòria. En aquesta latitud del planeta tant a prop de l'Equador, tant la sortida del sol com la posta són ben diferents del que estem acostumats a veure. A la tarda el sol literalment s'enfonsa i s'ofega dins l'aigua atorgant-li uns colors vermellosos fascinants. Al matí en canvi, les primeres llums de l'alba venen acompanyades amb un sol naixent que emergeix de dins l'aigua i en aquest cas és la blavor de l'aigua i l'horitzó la que li dona un color més fosc i blau.

Bukoba serà on ens acomiadarem de Tanzània, després d'haver-hi estat un mes i d'haver gaudit tant descobrint els seus tresors. Sense cap dubte és un país de contrastos: des del paradís idíl·lic de Zanzíbar, els seus pobles costers d'aire colonial, les muntanyes al més pur estil nepalès, ciutats industrials, pobresa, deserts, selves, volcans, fins al pobles i carreteres literalment en la pols vermella que entra per tots els orificis del teu cos i de la teva ànima.

Entrem a Uganda amb el que és una constant en els nostres viatges, moltes vegades agobiants, altres divertits, però sempre insalvables problemes burocràtics fronterers.
Els oficials, molt educats i correctes però inflexibles, ens demanen que paguem el visat en dòlars posteriors a l'any 2000. Tal com ja ens va passar a la frontera de Tanzània, els diem que no disposem d'altres bitllets i que els hem tret d'un banc espanyol i que no són falsos... però ens diuen que no poden acceptar-los de cap manera i que l'únic que podem fer és mirar de canviar-los tornant enrere fins trobar els oficials de Tanzània perquè ens canviïn els nostres bitllets per altres més nous.
Aquestes són les coses que t'armen de paciència durant els viatges, i que sense elles els viatges no serien el mateix. Així doncs, li demanem a l'oficial ugandès que ens acompanyi per tal de pregar plegats als oficials tanzans perquè ens facin el favor i molt amablement accedeix a fer-ho per tal d'aconseguir una cosa que a priori sembla impossible.
No sé si per la cara de pena que fem o per la presència de l'oficial ugandès, els tanzans accedeixen a fer-nos el canvi després d'estudiar-se bé el bitllet i que hagi passat per 9 mans.
Així és la nostra entrada a Uganda, un país que coneixem ben poc però que ens crida molt perquè tothom que trobem pel camí ens parla meravelles d'ell.

Uganda, a part de tenir una bandera molt graciosa i característica, es diferència dels seus veïns per tenir una xarxa de carreteres més que acceptable.
El trajecte que ens porta des de la frontera fins a Masaka, el primer poble que trobem, el fem en unes 4 hores. Allà només fem una parada logística per l'endemà seguir camí fins a Kabale en 8 hores més de bus.
Durant les 4 últimes, però, no tenim la sort de trobar una carretera en bon estat, tot el contrari, està plena de forats i és d'una terra argilosa molt relliscosa. Durant tota aquesta jornada ja no trobem busos públics per fer el trajecte, si no que hem d'agafar matatus per cobrir aquesta distància. El conductor del vehicle ens fa patir durant una estona perquè esta conduint molt ràpid i no dubtem en dir-li que redueixi la velocitat.
La nostra sorpresa ve quan després d'haver-li dit per segona vegada i haver amenaçat que no pagaríem el bitllet, ens adonem que hi ha un altre passatger que està reclamant exactament el contrari, i és que el conductor vagi més de pressa. Té pressa perquè segons diu l'espera un negoci molt seriós a Kabale i considera que el transport públic ha d'anar el més ràpid possible. Cap dels altres 20 passatgers ens fa costat i això porta a una discussió sense fi ja que ens trobem amb dos visions totalment contraposades, ja que a l'Àfrica la seguretat i la vida no semblen tenir el mateix valor que per a nosaltres. Tots ells son locals que viatgen d'un poble a un altre per diferents motius i dubtem que cap d'ells tingui tanta pressa com per posar la seva vida en perill...

Kabale és un poble que es troba al mig de les muntanyes a 2000m d'alçada, essent el poble més alt d'Uganda. La frontera amb Rwanda està a uns 30km i la de Rep. del Congo a uns 50km.
Es tracta d'una zona muntanyosa molt fèrtil i compta amb una vegetació molt poblada. El seu principal reclam turístic es troba a menys d'una hora d'aquí, el Bwindi Impenetrable National Park, la llar dels famosos goril·les de muntanya.
Aquests primats són únics al món i ve gent d'arreu especialment per veure'ls. Aquesta petita zona d'Àfrica esdevé l'últim reducte d'habitat d'aquests animals i l'únic lloc del món on encara es poden veure. El problema més gran que trobem, a part de la llista d'espera de més d'un any que hi ha per veure'ls és que només podem accedir pagant els 500$ que costa la visita de tant sols 1 hora de poder presenciar la vida d'aquest goril·les en el seu habitat natural.

En comptes d'això, ens quedem a Kabale per preparar-nos per les excursions que farem per aquesta zona.
La primera cosa que fem és buscar una moto que ens serveixi per explorar la vall del Llac Bunyoni, ja que no hi ha cap transport públic que puguem utilitzar fora dels dies de mercat, i amb la moto volem intentar donar una volta per aquesta regió que és coneguda com la Suïssa d'Àfrica. El qualificatiu li va posar Winston Churchill en el seu primer viatge a Àfrica de l'Est com a corresponsal i no és per a menys ja que el paisatge és increïblement verd i l'aigua està ben present al llac Bunyoni. En aquest cas si que ens hi podem banyar tranquil·lament, sense perill de Bilharzia, ni cocodrils, ni hipopòtams, ni res que ens faci témer per la nostra integritat.

Amb la moto ens és més fàcil la feina de trobar un bon càmping per estar-nos uns dies a prop del llac i ràpidament trobem un que ens agrada molt i entra dins el nostre pressupost. El seu mànager és un home holandès que porta més de 15 anys a Uganda i s'ha casat amb una jove ugandesa. És molt xerraire, i ens lloga una tenda de campanya a pocs metres de l'aigua i també ens deixa una de les seves canoes per navegar pel llac.
Allà coneixem una parella d'overlanders que estan fent la volta a Àfrica amb el seu 4x4. Són de Liechtenstein i han descendit tota la costa oest des de Marroc fins a Sud-àfrica i ara estan pujant per l'est fins a Sudan. Entenen la vida com l'entenem nosaltres i hi ha moltes coses que ens uneixen, així que ràpidament ens fem amics i compartim els capvespres en xerrades interminables sobre anècdotes que els han i ens han passat en els respectius viatges.

Dediquem cadascun dels dies que passem al llac per fer diferents activitats. Un dia el passem sencer amb la moto recorrent els camins entre plantacions de te i cafè, i intentem arribar a trobar les fonts del llac, però és tan gran que se'ns fa tard i hem de tornar abans que es faci fosc. Un altre dia, el dissabte, visitem el mercat setmanal on es reuneixen els habitants de les aldees del voltant per vendre el seu bestiar, verdures, roba de segona mà... Les fotos en aquests indrets d'Àfrica no són gens ben vistes; no sabem si tenen antigues creences ancestrals sobre els mzungus i les càmeres de fotos, però el fet és que no ens deixen i fins i tot s'enfaden si treus la càmera per fer alguna foto.

La gespa al costat del llac ens serveix per assecar-nos al sol després del bany en les seves aigües fresques. La canoa ens permet arribar a les vores del llac i remar durant les primeres hores del dia o les últimes resulta una experiència molt relaxant on només se sent el so del rem a l'aigua i la boira cobreix les muntanyes de la vora.
Els nens que llauren els camps més propers, baixen corrents molt encuriosits amb la nostra presència per preguntar-nos com ens diem, d'on som...
Als matins veiem com les flors dels nenúfars s'obren alimentant a nombrosos grups d'abelles que a la tarda, quan les mateixes flors tanquen els seus pètals les obliguen a marxar al seu niu; això vol dir que un altre dia ha passat per elles.

Un nou títol del Barça baixem a celebrar a Kabale amb tota la parròquia culé que hi ha al bar més futbolero del poble. De fet, el seguiment que fan dels equips espanyols és més aviat ridícul comparat amb els anglesos, però no obstant guanyem per golejada al nostre etern rival per a tots els suporters barcelonistes que hem anat trobant pel camí.

Definitivament descobrim en aquest llac un lloc màgic i el recomanarem insistentment a la gent que coneguem pel camí.
L'últim dia a Kabale tornem la moto, escrivim a internet i visitem un museu molt interessant que han construït per donar a conèixer com era la vida a les tribus Bakiga. En aquesta visita descobrim moltes coses de la vida tribal que desconeixíem, i ens adonem que existeixen certes similituds entre la vida ancestral i la vida moderna sobretot als països subdesenvolupats.

Una altra llarga jornada de matatu ens condueix direcció nord des de Kabale fins a Fort Portal. Travessem el parc Queen Elisabeth i les seves explanades immenses atapeïdes d'animals i colors verds infinits. Aquest parc junt amb el Lake Eduard és un dels llocs d'Uganda on es pot trobar més fauna i vida salvatge, tot i que en un nombre molt més reduït del que vam trobar a Kenya. Això és conseqüència dels diabòlics anys que el país va ser governat pel dictador Idi Amin. Durant aquest temps de guerra i gana, civils i soldats entraven a les reserves per caçar qualsevol animal per tal de poder menjar. D'aquesta manera pràcticament es va extingir del país la presència de lleons, zebres, girafes... Poc a poc el ministeri de turisme està reintroduint més animals sabedors del potencial que el turisme representa en l'economia local del país.

Arribats a Fort Portal, ja fosc, ens veiem obligats a passar la nit en un hotel asquerós i que és l'únic on trobem una habitació lliure. Sempre que viatgem d'un lloc a un altre intentem arribar a destí durant les hores de llum, ja que a la nit la foscor dels carrers no convida a passejar amb les motxilles amunt i avall en busca d'un hotel net i barato.
La decepció que ens enduem és tremenda quan descobrim que no ens podem dutxar als lavabos comuns després d'un llarg dia de viatge ja que es trobem molt bruts i deixats.

Al dia següent marxem molt d'hora l'habitació i comencem la búsqueda d'un conductor de dala-dala per tal de convence'l de que agafi dos dies de festa i ens llogui la seva moto per poder endinsar-nos lliurement en els boscos de Kibale.
Els dala-dala representen un mitjà de transport públic urbà molt útil i eficient. Són motos esquelètiques d'uns 50cc d'origen segurament xinès que tenen el seient posterior embuatat. Fan el servei dels nostres taxis però amb l'avantatge que trobes centenars d'ells i que no congestionen gens ni mica els carrers plens de clots de Fort Portal. En teoria en una d'elles hauria d'anar només el conductor i el passatger però hem arribat a veure fins a quatre persones en més d'una ocasió.
La missió no resulta senzilla, no pel preu que ens demanen sinó per l'estat en que es troben aquestes motos. La gran majoria de les que trobem no tenen frens o la suspensió està clavada, les rodes llises o el volant esta torçat; res apropiat pels camins que hem d'agafar.
No es fins al quart amb que parlem que ens ensenya una moto amb unes mínimes garanties de poder carregar el nostre pes i la motxilla, i fer tots els quilòmetres que volem fer i poder tornar a Fort Portal sense que res hagi passat.

Durant el camí que ens porta cap a Bigodi, travessem el bell mig del bosc del parc nacional de Kibale. Els sons potents que provenen del seu interior són esfereïdors. Aquest bosc compta amb la concentració de primats més alta del món, entre ells més de 600 ximpanzés. L'excursió per anar a buscar ximpanzés costa aquí més de 120$ per cap, així que decidim optar per visitar els boscos i aiguamolls que hi ha a prop en un projecte comunitari que han muntat amb l'ajuda d'una ong per tal de revitalitzar l'economia de la comunitat local.
En els nostre recorregut de 4 hores gaudim d'una vegetació exuberant i podem veure diferents espècies de primats: els colobus vermells i els blancs i negres, els micos de cua vermella... així com infinitat d'ocells de colors que omplen el bosc amb els seus cants. El guia ens explica algunes curiositats sobre les plantes que anem trobant. Ens ensenya el Papyrus, utilitzada pels egipcis per fer paper; la planta del cacau, de la qual podem tastar el seu fruit fresc; o el cafè salvatge que creix a les vores del camí. Ens mostra també les diferents fulles de palma que les dones del poble fan servir per teixir catifes o cistells i fins i tot podem practicar la tècnica i fer una petita obra.

A part d'aquesta interessant visita, també ens atrau molt la proposta que ens fan de conviure amb una família durant la nostra estada allà.
Coneixem al John Tinka, un dels impulsors del projecte i d'aquest tipus de turisme a Uganda, i ràpidament ens sentim molt a gust a casa seva amb ell i la seva gran família. No sabem quants són, però ens expliquen que a Uganda no es quantifiquen els éssers vius i encara menys els humans, així que no ens ho diran i ho haurem d'esbrinar... saben que ens serà impossible!
Tot i que al principi tots ens mostrem una mica tímids, ràpidament ens guanyem als nens amb els jocs que a tots els infants del món els agraden. Amb els petits passem el dia jugant a pilota, pedra-paper-tisora, i altres jocs, mentre els germans grans es dediquen a fer totes les feines de la casa. Es increïble veure com són de responsables aquests adolescents que exerceixen com autèntics pares amb els seus germans petits.

La Grace, de 19 anys, es una cuinera excel·lent. Tot i que tothom col·labora a l'hora de fer el menjar, ella és la que porta la veu cantant. A la nit mengem tots asseguts a terra fent una rotllana i assaborim els deliciosos plats típics: matoke, posho, millet, salsa de nous, kasava... la cuina ugandesa és tot un descobriment!
Després de sopar comencen els balls i els tambors i els més grans expliquen històries i fàbules tradicionals i fins i tot s'atreveixen amb algun que altre acudit.

Son una família encantadora i ens sentim molt be amb ells, però tots nosaltres sabem en acomiadar-nos que difícilment mai més ens tornarem a trobar.
Així són les coses als viatges, amics que fas i després perds per sempre, afectes que creixen i s'esvaeixen al cap de poc. Potser aquesta és la millor manera de sentir l'amistat.

Feliz cumpleaños mama!

Terra vermella

Ens trobem de nou a Pangani, un poble coster creuat pel riu que porta el seu mateix nom on gairebé tots els seus habitants es dediquen a la pesca. Els seus carrers conserven encara, tot i que en molt mal estat, les construccions de l'època colonial; però el que més ens agrada és una altra cosa: aquí hem trobat el llit més gran que hem vist mai i pot ser que sigui un dels més grans d'Àfrica! Ens allotgem a una pensió que gestiona una dona gran que no parla res d'anglès on paguem 5000Tsh, és a dir, uns 2 euros i mig. Les habitacions són mitjanament grans i netes, els lavabos són compartits i bastant bruts, però el llit és increïble (2'5x2'5) i ens encanta. En aquests viatges tant llargs quan trobes coses que et fan sentir còmode les has de gaudir i intentar allargar-les al màxim, ja que mai saps quan tornaràs a trobar una altra cosa igual.

Marxem del poble altra vegada en direcció nord per anar a trobar la ciutat industrial de Tanga. La connexió de busos ens obliga a fer una volta bastant gran ja que el nostre destí està a l'oest. Des d'allà agafem un altre bus que ens portarà en 9 hores fins a les muntanyes Usambara. A aquestes alçades ja deixem el mar per anar a trobar la muntanya. El trajecte s'inicia seguint la pista sense asfaltar de 200km de Pangani a Tanga resseguint en tot moment la costa i travessant extensions enormes de plantacions d'àloe vera. Enmig d'elles, custodiant, un baobab s'alça imponent amb el seu tronc majestuós i les seves intricades branques sense fulles com una persona despullada i proveeix de la única ombra que pots trobar en aquestes terres de tanta calor, així que són uns grans aliats de moltes persones i animals.

Un cop deixem la costa enrere el paisatge canvia completament. La terra es fa menys àrida i els cultius es succeeixen durant tot el camí. Cada tant trobem petits poblets on s'amunteguen a les finestres del bus venedors de fruita intentant tenir la sort de ser els triats pels pocs compradors entre tanta oferta. Qualsevol cosa que puguis necessitar a la teva vida algun venedor ambulant te l'oferirà a través de la finestra d'un autobús a Àfrica: tot tipus de menjar (pollastre, patates, cacauets, semoses...), begudes, sucs, verdures i hortalisses, barrets, camises, ulleres, mòbils, pintallavis, tallaungles, roba interior, una perruca, llibretes, raspalls de dents, una planxa, porta-cd's... i un llarg, llarg, llarg etcètera.

En tots els trencalls trobem animals i bicicletes carregant tot aquest gènere que anirà als pobles per ser venut.

Unes hores més tard el paisatge canvia completament i les muntanyes apareixen en la part posterior d'aquest meravellós decorat. Un cop aquí, la vegetació es torna més alpina i els cultius també canvien a mida que anem guanyant alçada. Després de moltes hores de bus amb els músculs adolorits, bruts i afamats arribem a Lushoto. El clima és humit i considerablement fred i ens trobem que cap dels hotels té aigua calenta així que ens hem de conformar amb que ens calentin un cubell d'aigua al foc i dutxar-nos l'un a l'altre. Un cop nets, anem a omplir l'estómac perquè es mereix un premi després d'haver aguantat tot el dia.

Lushoto és un poble de muntanya a 1200m situat al bell mig de les muntanyes Usambara que s'ha convertit en un lloc de vacances en la època colonial alemana i encara conserva esglésies i cases al més pur estil centre-europeu. És un poble molt tranquil i representa una excel·lent base per les excursions que volem fer per aquestes muntanyes.

En la primera d'elles ens proposem arribar a l'Irente View Point des d'on ens han assegurat que es pot veure una vista increïble de tota la vall. Enfilem a peu un camí de zig zag que ràpid ens fa guanyar alçada. Travessem frondosos boscos de pins, eucaliptus i plantacions de plàtan.Una olor familiar ens acompanya durant tot el dia i és que a les vores del camí trobem un gran nombre de mimoses entre la vegetació. Una parada obligada a mig camí és la Irente Farm on podem comprar formatge i pa fresc, i melmelada i vegetals orgànics. En aquesta granja porten a terme un projecte molt interessant d'agricultura ecològica i molt vinculat amb la comunitat.

Un cop arribem al final del camí les vistes són espectaculars, allà és on les Usambara s'acaben bruscament donant forma a uns penya-segats de més de 800 metres. Aprofitem per fer un pícnic amb els productes que hem comprat i així coneixem a un alemany que porta uns quants anys viatjant en moto per Àfrica i que en molt pocs dies té un vol de tornada des de Nairobi. El problema amb el que es troba és que per recuperar els diners del dipòsit que ha pagat per viatjar amb una moto europea per Àfrica, ha de presentar els papers conforme ha tornat fins Europa amb la moto, o bé, vendre-se-la. No pot tornar ja que no li queden temps ni diners necessaris, però tampoc la vol vendre perquè hauria de pagar més en taxes d'importació que el que trauria en la venda. Per tant, ens regala la moto a canvi de que la conduïm fins a Espanya i des d'allà li enviem la copia dels papers segellats i així poder recuperar els 4000 euros de dipòsit. Personalment em sedueix moltíssim aquesta idea però analitzant-ho fredament veiem que necessitaríem 3 mesos per arribar a Espanya després d'haver travessat tota Àfrica de l'Oest.

Amb la idea del viatge en moto al cap, decidim llogar-ne una a un noi del poble per tal de poder explorar tota la serralada que s'estén per més de 70Km. El camí que resseguim és preciós, ràpid pugem fins al capdamunt de la serralada, on les vistes dels boscos i dels camps de conreu són espectaculars, per tornar després a baixar i trobar-nos amb els rius que reguen els camps i proveeixen d'aigua potable a les comunitats rurals. La vida a les muntanyes és plàcida i alegre. Potser no tenen accés a cap servei sanitari ni tots els nens poden anar a l'escola però en canvi el que tenen és un tros de terra i animals amb els quals mai els hi faltarà el menjar. El llarg camí que emprenen molts d'ells cercant la falsa idea que a la ciutat podran guanyar molts diners, en la gran majoria dels casos els obliga a viure en unes condicions molt pitjors de les que tenien abans, sense feina, sense accés sanitari ni educació i molts finalment es veuen obligats a pidolar o a delinquir per sobreviure.

En canvi, a les comunitats rurals els nens juguen tranquil·lament a la vora de les cases mentre que pares i germans llauren o traginen aigua. Per a nosaltres, aquest panorama s'ha anat repetint a diferents països que hem visitat i sempre hem arribat a la mateixa conclusió.

Molt pocs mzungus s'endinsen tant a aquestes muntanyes com ho fem nosaltres, per això la benvinguda que ens fan els seus habitants és molt càlida. Els crits de jambo o habari es repeteixen constantment en els adults, mentre que els nens al veure'ns comencen a córrer com posseïts cap a nosaltres seguint la moto cridant tots a una MZUNGU!! És molt graciós veure l'alegria que pot causar en aquestes persones el sol fet de veure passar a dos blancs en una moto. La ruta és fa llarga i especialment freda quan creuem els boscos humits de les valls així que decidim parar a menjar alguna cosa i calentar-nos amb un te ben calent. L'únic lloc que trobem és un convent on ens reben un grup bastant gran de monges negres molt tímides i encuriosides amb la nostra presència.

Tot el camí de tornada ens acompanya un fred implacable i la pols vermella intensa que aixequem al nostre pas se'ns fica per tot arreu, però un cop més els crits dels nens ens aixequen l'ànim fent-nos sentir com si fóssim els reis mags després de passejar-nos tantes hores amb el braç aixecat saludant a la població.

Els dos dies més que passem a Lushoto aprofitem per fer passejades pels voltants i coneixem també un bon nombre d'espanyols i europeus que estan recorrent Tanzània amb motxilla. Les nits es converteixen llavors en tertúlies molt interessants sobre la vida, els viatges, la cultura de cada un de nosaltres, en fi moltes coses que no fan més que ensenyar-nos cada dia una mica més sobre altres persones i altres parts del planeta.

La següent parada que volem fer és el poble de Moshi, que es troba just a la falda del Kilimanjaro i si tenim prou sort amb el temps, veure'l des d'allà. El Kilimanjaro és la muntanya més alta d'Àfrica amb 5896m i tot i que sembla que hauria d'estar a territori kenyà, pertany a Tanzània per una ben curiosa raó històrica. En l'època de les colònies quan Kenya era dels anglesos i Tanzània era dels alemanys, la reina Victòria sabent que Kenya ja comptava amb algunes muntanyes altes, va decidir regalar-la al seu cosí el kàiser Guillem d'Alemanya i així va traçar les fronteres d'aquests dos països vorejant la gran muntanya deixant-la en territori de Tanganika.

Una tarda passejant pels carrers de Moshi un nen se'ns apropa i ens dona un fulletó publicitari del circ que s'acaba d'instal·lar a la ciutat. Es tracta del Circ Mama Afrika, una agrupació d'artistes de diversos països africans i que fan un espectacle que ens ve molt de gust veure. Cap dels dos hem estat mai a un circ i estem molt expectants. Arribem mitja hora abans de l'hora indicada i ens espantem en no trobar a cap altre espectador esperant. En uns minuts però, arriben dos busos amb nens i nenes de totes les edats que venen d'un dels col·legis privats de la ciutat.

El primer espectacle és realment increïble: surten 20 negres amb uns grans tambors i ataviats amb vestits tradicionals fan una sonora batucada. Després surten trapezistes, malabaristes de tota mena i contorsionistes, cada un d'ells realitzant unes coreografies bestials. El toc d'humor de la nit el posa un pallasso que convida a sortir a uns quants espectadors incloent-me a mi i ens fa simular una actuació d'una banda de rock fictícia sense instruments a la mà. Es molt catxondo, a mi em toca fer de bateria xiflat, a un noi de rastes li toca fer de cantant, a una noia li ensenya a presumir del seu cos mentre toca un teclat i l'últim component és un noi molt jove al qui treu la samarreta i el fa tocar la guitarra saltant d'una banda a l'altra i acabant al terra estirat. En tot moment el pallasso ens guia amb el seu xiulet com si d'una banda simfònica es tractés. El muntatge resulta molt graciós i tothom es mor de riure tot el temps que estem dalt de l'escenari. La Laura aprofita la clandestinitat de la foscor per gravar un vídeo i aquest és el resultat:

Marxem encantats de Moshi amb la bona sort de que al bus que agafem, coincidint amb la sortida del sol, podem veure finalment el Kilimanjaro, aquesta muntanya tan preuada, enmig dels núvols que la custodien.

El trajecte que fem ens fa creuar el país d'una punta a l'altra vorejant en tot moment la gran reserva del Serengeti. Aquest parc fa frontera amb el parc Massai Mara a Kenya i també aquí es troben totes les espècies d'animals que vam veure allà tot i que en menor quantitat ja que molts animals encara no han acabat la gran migració i es troben en terres kenyanes.
El recorregut de 18 hores es fa llarg i tediós, travessem diferents tipus de paisatges a mesura que avancem sud enllà. La part de carretera inicial es transforma al cap de poc en un camí de terra on la pols que entra per cada escletxa no ens deixa ni respirar. En aquestes terres la vida si que és realment difícil, amb una terra totalment àrida amb pobres conreus i on el vent aixeca aquesta pols que cega la vista i tenyeix de vermell tota superfície que troba.

Els grans trajectes que sovint fem i patim d'autobús comencen sent una lluita, a les 5 del matí enmig de la foscor, per obtindre el millor lloc del bus. La finestra si pot ser és una de les nostres eleccions, com també estar lluny del tub d'escapament, ja que llença una quantitat increïble de fum negre i converteix l'aire en irrespirable.
També preferim seure a la part posterior, on tot i ser la part on més pateixes els sotracs, si més no sempre hem pensat que tens més garanties de sobreviure en cas d'un xoc frontal. En aquest cas l'elecció la tenim fàcil ja que cap local vol anar a la part posterior, tots es barallen per estar a primera fila amuntegats contra el vidre i el conductor. Sembla que els agradi veure la seva vida passar a través del vidre brut i esquerdat preparats per sortir disparats en cas d'accident.

Un cop superades les primeres hores d'anonimat a dins del bus, amb els teus veïns més propers es comença a crear un clima més familiar on les molèsties i incomoditats del viatge passen de ser una cosa individual a una cosa col·lectiva. En aquest punt tothom s'ajuda, s'aparta per deixar passar, carrega trastos dels altres, comparteix menjar i conversa. En aquestes llargues xerrades és on sempre coneixem algú especial i compartim amb ells vivències i experiències de les nostres vides que son tant diferents.

En aquest trajecte coneixem a un home de 61 anys anomenat Noah, de Burundi. És refugiat polític a Tanzània des de 1972 quan el conflicte entre hutus i tutsis el va obligar a fugir del seu país. Des de llavors ha format una família a Tanzània amb 5 fills als que ha hagut de canviar el nom perquè els acceptin a l'escola ja que els nens d'altres tribus no són admesos.
Es guanya la vida fent de predicador per l'església ortodoxa irlandesa i parlant amb ell aprenem una mica més de swahili.
Ens diem adéu afectuosament amb la promesa de que ens escriurà una carta molt aviat!