L'illa dels esclaus i dels turistes

Després de la nostra parada a Lamu decidim orientar el nostre viatge cap al sud, és a dir, cap a Tanzània. Per arribar-hi, hem de des-fer les nostres passes al llarg de tota la costa kenyana tornant a passar per Mombasa.
Passem una altra nit en aquesta ciutat, aquesta vegada més còmoda per allò de que ja no és una desconeguda i al mati següent, ben d'hora, pugem dalt d'un bus que ens portarà a creuar la frontera de Lunga Lunga amb destí a la ciutat de Tanga.

Essent aquesta la primera frontera terrestre que creuem en aquest viatge ens trobem amb la eterna incertitud dels tràmits que exigiran per donar-nos el visat, l'humor de l'oficial de torn, la corrupció... Finalment tot va prou suau fins que arriba el moment de pagar els 50$ que val cada visat.
No és la primera vegada que ens trobem que l'única moneda acceptada és el dolar americà i per això els portem preparats, però en aquesta ocasió el problema resulta la data d'expedició dels bitllets: només accepten bitllets de dolar posteriors a l'any 2000. Els nostres bitllets són de l'any 1993 i 1996 així que després d'una bona estona de negociació i en veure que no tenim una altra alternativa, ens acaben agafant els més moderns, els del 96. Suposem que això ho fan per controlar més fàcilment els bitllets falsos, i que per això acaben cedint després de comprovar-los de dalt a baix i consultar-ho amb un mínim de 5 , amb altres oficials que descansen avorrits en les seves cadires.

Arribem a Tanga per una carretera en molt males condicions tot i ser un dels dos punts d'unió principals amb Kenya. Tanga és una de les principals ciutats industrials de Tanzània, i tot i estar a la costa, és bastant lletja i no invita a quedar-s'hi. Tampoc inviten els dos o tres mentiders de torn que intenten marejar-nos només baixar del bus, però això ja és gairebé una constant i quasi sempre sabem identificar-los i evitar-los. Aquesta vegada ens ho posen una mica més difícil perquè fins i tot convencen un policia local perquè ens doni la informació equivocada, però finalment aconseguim trobar el que busquem, un caixer per treure diners en la nova moneda i un transport per arribar a Pangani, a uns 50km al sud en la mateixa costa.

La nostra intenció a Pangani és buscar la manera d'arribar a l'illa de Zanzíbar sense haver de baixar fins a Dar es Salaam, una gran ciutat que es troba molt més lluny al sud i que no tenim cap interès en veure. Hem sentit informacions diverses sobre unes embarcacions que surten de Pangani fins a l'extrem nord de Zanzíbar, però no sabem si són certes, ni tampoc els dies que surten, horaris...
Com sol ser habitual tot és més fàcil del que sembla, i només arribar a Pangani trobem un noi que ens adreça a una agència on ens poden ajudar. Hi ha molt pocs turistes en aquest poble, però hem tingut la sort de que altres 4 motxilleros holandesos tenen els mateixos plans que nosaltres i podem unir-nos a ells en la barca que han llogat per fer el trajecte. No és una opció barata, però costa el mateix que el ferry de Dar es Salaam i ens estalvia molts kilòmetres i mals de cap.

Al dia següent, abans del que esperàvem, sortim quan encara no ha sortit el sol fins al moll on ens espera l'embarcació que ens ha de portar durant unes 5 hores fins a l'illa tant desitjada. No podem dir que és un trajecte tranquil, el mar no està especialment mogut però la nostra petita embarcació pateix les onades que no paren de colpejar-nos i quan deixem de veure terra i sabem que la nostra única guia es el sol que mantenim sempre a l'esquerra, els minuts i les hores comencen a semblar eterns. En tot això, un grup de dofins semblen venir a pujar-nos la moral i durant una bona estona ens segueixen nedant i saltant a la nostra vora.

Arribem a Nungwi, a l'extrem nord de Zanzíbar, després de 5 llargues hores, però la visió que ens espera ens fa oblidar l'esforç i els patiments del viatge... una platja preciosa de sorra blanca i aigües turquesa ens veu desembarcar com 6 nàufrags que arriben al paradís.
Tot i que Zanzíbar és un destí turístic important i està ben dotada de ressorts de luxe i turisme de tot inclòs, no triguem a descobrir la zona local més destinada al turisme alternatiu.
Després de negociar i pagar per avançat els primers dies, aconseguim un bon allotjament a una casa de 4 habitacions que encara està en procés de convertir-se en un hostal de motxilleros i on podem disposar de la cuina.

El seu propietari, l'Amoss és un jove molt il·lusionat amb el seu projecte i ràpidament es fa amic nostre i amb ell tenim llargues converses sobre els nostres respectius viatges i les cultures dels nostres països. Una de les coses que més desitja és una web on anunciar el seu hostal, però els pressupostos que ha demanat son desorbitats i no té esperances de tenir una en un futur mitjà.
Després de rumiar-ho una mica li oferim l'alternativa de crear un blog, que no és certament una web però satisfà plenament totes les necessitats que té d'un espai a internet. L'acord es tanca de manera que ens allotjarem gratis a l'habitació durant els dies que triguem a fer el blog, de manera que és la primera vegada que tenim una manera de finançar-nos el viatge sobre el terreny. Cada dia quan és pon el sol, seiem davant de l'ordinador i anem donant forma a la idea que té l'Amoss de la seva desitjada web, no sempre tenim llum elèctrica, ni connexió, així que de manera provisional i amb els recursos disponibles, el resultat es aquest: www.amossbackpackerszanzibar.blogspot.com
Una de les coses que més li entusiasma de la "web" és precisament un error que fa que surtin estrelletes de colors entre una foto i l'altra a la galeria, ja que a l'ordinador on vam fer l'slide-show no hi havia l'eina per veure el resultat final, i tot i que a nosaltres ens sembla una horterada, el client està encantat!

Impressionat com està de veure una dona fent anar un ordinador i el que per a ell és enginyeria aeroespacial (és a dir, html), introdueix el tema de la parella i el matrimoni. Ell es queixa de que no es pot casar perquè és massa car, tant per la despesa inicial a l'hora de pagar a la família de la núvia com per després haver de mantenir una dona a casa. A nosaltres ens costa de creure que encara funcionin regalant vaques i gallines a canvi d'una dona, d'una família que ja té ordinador i telèfons mòbils, i a ell li costa de creure que al nostre país casar-se amb una dona sigui gratuït i que depengui exclusivament que aquesta dona de fet vulgui casar-se amb tu.

A Zanzíbar el millor que es pot fer és observar l'espectacle natural que esdevé davant dels teus ulls i així passem dies mirant el mar i els seus canvis de marees, passejant per la sorra, fent snorkel entre coralls i eriçons, i finalment observant meravellats les monumentals postes de sol que fan que el cel canvii mil vegades de color fins tornar-se d'un taronja intens que dibuixa les siluetes dels dhows i les veles de les barques dels primers pescadors nocturns.

Les nits no són menys espectaculars i durant els dies que som allà, la lluna plena omple el buit dels talls d'electricitat diaris i podem passejar sota una ombra de lluna entre palmeres ara negres que retallen la seva forma estrellada contra el cel. A la platja, els restaurants locals treuen les seves taules a la sorra amb la sola llum d'una espelma i exposen els peixos i marisc fresc capturats al dia perquè puguis escollir-los i esperar mentre els cuinen a la barbacoa que està encesa al costat mateix. En aquestes nits de assaborir llagostes baratíssimes a la vora del mar, ens trobem amb la companyia de molts altres turistes dels ressorts, sobretot espanyols i italians, que s'apropen aquí atrets per l'atractiu de l'escenari.

Només deixem el nostre petit paradís de Nungwi per anar a visitar l'inevitable Ciutat de Pedra, Stone Town, que és el centre neuràlgic de l'illa i la seva principal porta d'entrada. Aquesta ciutat va ser durant el segle XIX el principal port de comerç d'esclaus de tota la costa africana, amb un tràfic de més de 50000 esclaus passant pel seu mercat cada any. Encara avui, els més grans es miren els blancs amb recel i una part d'antic temor.

Per arribar-hi agafem un transport col·lectiu anomenat dala-dala que resulta ser una experiència divertidíssima on tothom ha de col·laborar passant-se de mans en mans els equipatges dels altres, els sacs s'arros, les gallines o els bebès. Tothom riu amb els nostres primers intents de comunicació en swahili!
Ens costa dues hores senceres trobar un allotjament a Stone Town, ja que inesperadament tots els hotels estan plens i a més resulten ser caríssims. Només volem passar una nit i acabem trobant una habitació per 40$ que no es diferencia en res de les que hem anat trobant fins ara per menys d'una quarta part d'aquest preu. A pesar de ser tan turística i d'estar gairebé constantment acompanyats d'algun guia no desitjat o un venedor de souvenirs, Stone Town és una ciutat encantadora, i a l'interior de l'antic fort ens trobem amb la sorpresa de que hi ha un concert gratuït per promocionar una ong que es dedica a preservar la cultura i la música tradicional de Zanzíbar.
Al seu amfiteatre a l'aire lliure gaudim d'una nit de cants i danses tradicionals i en acabar ens tornem a sorprendre amb el mercat nocturn que s'estén als jardins que hi ha davant del fort a la vora del mar. Més d'un centenar de paradetes il·luminades amb llums de querosè ofereixen pinxos de peix i carn, pans de sèsam, sucs de canya... tot en un ordre impecable i amb tots els cuiners vestits de blanc i fins i tot amb el típic barret de xef.

Tornem a Nungwi per marxar al dia següent des d'allà, tornant a evitar Dar es Salaam, però aquesta vegada amb un dhow públic més gran i segur que transporta unes 20 persones locals i que ens ofereix la inoblidable experiència de navegar exclusivament a vela tot el trajecte de més de 150km fins a terra ferma.

Lamu i les parets de corall

Continua el nostre periple per la costa kenyana en direcció nord amb destí a la petita illa de Lamu, situada gairebé a la frontera amb Somàlia.
Els poblets de Lamu, mantenen l'atmosfera medieval i la cultura Swahili que temps enrere va dominar tota la costa de l'Indic. Al 2001 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, per protegir la seva increïble arquitectura amb construccions de corall i l'artesania en fusta de portes i balconades. Passejar pels seus carrers és com traslladar-se a un altre món, que no sembla Àfrica, ja que a l'illa no hi ha vehicles a motor excepte una mini ambulància i una vintena de motos que han arribat últimament i que no compten amb l'estima dels habitants. El mitja de transport és el burro, més de 3000 es compten en tota l'illa i hi ha fins i tot un santuari i una ong dedicats a aquests animals.

Arribem a Lamu després d'un llarg i penós trajecte per una carretera sense asfaltar i amb dos militars armats acompanyant-nos. Tot i que la situació de seguretat en aquesta part del país a millorat molt, encara es prenen algunes precaucions degut a la proximitat amb el país veí de dalt. Dalt del bus coneixem a una expat d'origen anglès que porta més de 17 anys vivint a Kenya. La seva feina és tenir cura de les mansions i iots dels europeus o americans mentre no hi són, i fer que tot estigui a punt, inclòs el personal de servei, quan ells arriben per les seves vacances. De fet algunes parts d'aquesta illa i sobretot la que hi ha just davant, Manda, estan plenes de grans mansions algunes d'elles pertanyents a importants polítics o famílies reals europees.
La Caroline ens convida a creuar des de terra ferma fins a la illa en la barca que la ve a buscar a ella, evitant així haver d'agafar el ferry públic. Ella es dirigeix directament a Shela, un poblet al nord, i tal i com ens el descriu ens agafen unes ganes tremendes d'anar-hi.

Shela ens sorprèn només baixar de la barca, realment és un lloc preciós que no esperaven trobar. Totes les construccions i cases estan fetes amb un gust exquisit digne de revistes de disseny d'interiors. Els seus carrers formen un laberint de parets de corall i cases blanques amb flors tropicals de tots colors, transitats per burros que passegen al seu aire i els seus tímids habitants, majoritàriament musulmans. Cada dia els pescadors busquen el refugi d'alguna ombra per exposar les seves captures: peixos, gambes, pops...

Passem un dies a les boniques platges de Shela, tot i que el clima és encara estrany i no permet que llueixin del tot, i el David aprofita el vent que recorre el canal per fer windsurf amb un equip llogat. Al nostre hotel coneixem un grup de 2 noies i un noi, tots de Cuenca. Una de les noies és una habitual de Lamu que ha vingut els últims 6 anys a passar diferents temporades aquí i està acompanyada del noi que ha conegut aquí que s'ha convertit en la seva parella. Intentem adaptar-nos els uns als altres per fer algunes activitats en conjunt però finalment optem per trobar-nos al final de cada dia per fer unes cerveses i prou. No sempre és fàcil, tot i les bones intencions, poder unir-se a altres persones durant uns dies, sobretot quan els altres tenen pressa perquè tenen pocs dies per viatjar o quan els pressupostos són diferents, dues coses que solen anar relacionades.

Al cap d'uns dies ens movem a Lamu Town, el cor de l'illa. L'ambient aquí és diferent amb els seus carrers plens de gent i de vida, sobretot el carrer principal que recorre tot el front amb el mar. L'arquitectura i les portes de fusta treballades ens segueixen impressionant cada vegada que ens perdem pels seus carrerons estrets i apareixem sense adonar-nos a la gran plaça amb l'antic fort o als mercats de carns, verdures i animals vius.
Als locals es reuneixen, així que baixa el sol i la calor no castiga tant per xerrar en rotllanes o jugar als seus jocs, el més popular d'entre tots ells el Bao Game.
Una tarda passem davant d'una petita llibreria i ens hi endinsem per canviar algun dels llibres que portem i ja hem acabat. Durant els viatges gaudim també de llegir àvidament, ja que les hores mortes ens ho permeten molt més, així que contínuament anem deixant llibres pel camí i trobant uns altres. Aquesta vegada trobem l'autobiografia d'Obama i es converteix en una de les nostres adquisicions, a falta d'alguna cosa millor. El llibreter s'ofereix a ensenyar-nos els secrets del Bao Game així que passem una tarda sencera aprenent les seves normes i jugant contra ell o altres visitants que miren encuriosits.
Aquest joc, també anomenat Mancala, es tracta d'un tauler de fusta amb 32 forats i es juga amb 64 peces que son llavors o menys freqüentment pedretes. Hi ha moltes maneres de jugar amb el mateix tauler i nosaltres arribem a aprendre 2 o 3 amb prou feines.
És un joc que es juga a moltes altres parts del món, i la seva similitud a indrets tant diferents fa pensar que té un punt d'origen comú. Tot i ser un joc d'estratègia on cal pensar bé els moviments, els experts juguen a un ritme trepidant i tenen moltíssima traça a l'hora de moure les petites llavors d'un forat a l'altre.
En una altra ocasió mentre juguem a escacs en un dels bars, ens trobem amb un home que s'ofereix per jugar contra nosaltres i resulta ser un mestre! Ens deixa bocabadats amb la facilitat que té per jugar i guanyar en molt pocs moviments i tot això amb la més absoluta modèstia. Quan li preguntem si coneix algú millor que ell ens diu: "És clar, Kasparov!"

Una de les visites que fem a Lamu és a una organització dirigida per una família espanyola. És tot un complex format per escola, dormitoris i clínica que allotja a més de 200 nens orfes o de famílies sense recursos i dona serveis a tota la comunitat. En la nostra visita no podem parlar amb el Rafa, que és el seu fundador, ja que ell i tota la família estan a Madrid per un casament, però una de les coordinadores ens fa de guia i ens ensenya totes les instal·lacions. A la clínica coneixem a un pediatra espanyol que ha passat un mes aquí i es troba en el seu últim dia. Ell ens explica alguna de les seves experiències, algunes d'elles bastant dures.

El David aprofita per fer un cop d'ull a les instal·lacions elèctriques, generadors i bateries així com a la sala d'ordinadors. Amb el director del projecte, revisem totes les instal·lacions per tal de veure si tenen alguna necessitat que puguem gestionar amb els fons del centre de cooperació de la UPC. Ens enduem una grata sorpresa al trobar que compten amb captadors solars i eòlics i un banc de bateries en molt bon estat. A més, en els pròxims mesos tenen previst que els hi arribi la xarxa elèctrica principal des del poble i per tant tenen les seves necessitats ben cobertes. La clínica que tenen també està molt nova i compta amb aparells força sofisticats. L'única petició que ens transmeten és per a la sala d'ordinadors ja que necessiten tenir més terminals per poder tenir menys alumnes per ordinador. Ara per ara han de compartir 5 ordinadors quan les classes són de 30 alumnes. Quedem que estarem en contacte en el futur per si es pogués cobrir aquesta necessitat o alguna de les que puguin sorgir. Marxem d'allà amb bones sensacions ja que tot sembla funcionar molt bé, els nens estan molt ben cuidats i es du a terme una gran gestió.

La costa swahili

Deixem Nairobi amb la necessitat de refrescar les idees, trobar el mar i banyar-nos a les aigües càlides de l'oceà Indic. Després d'uns dies a Nairobi pensem que a la costa trobarem la pau i la tranquil·litat que necessitem per acabar de submergir-nos i entendre més el país, la cultura i la seva gent.

Les coses a Nairobi passen molt de pressa. És una ciutat amb un intens caos circulatori i humà, sumats a una elevada contaminació, soroll a les nits i estrès diürn. A Nairobi conviuen dues realitats totalment diferenciades. D'una banda al centre es troba el districte empresarial i a un extrem de la ciutat estan els barris on els mzungus (els blancs en swahili) custodien autèntiques fortaleses armades formant el micromón on viuen. D'altra banda, a l'oest de la ciutat s'aglutina un dels poblats de barraques més grans d'Àfrica on es calcula que hi viuen més d'un milió de persones en unes condicions inhumanes.

Enfilem camí de Mombasa en un bus nocturn de 10 hores bastant confortable on pensàvem que podríem aprofitar el trajecte per dormir i estalviar-nos una nit d'hotel. No és ben bé així el que ens espera ja que la carretera que uneix Nairobi amb Mombasa, les dues ciutats principals del país, està completament destrossada i passem tota la nit dins una batedora humana amb rodes que ens fa impossible dormir més de dos minuts seguits.

Mombasa ha estat i segueix essent una important ciutat per la seva posició estratègica pel comerç. Anys enrere representava la porta d'entrada a l'Àfrica de l'Est gràcies al riu que desemboca a Mombasa i que ressegueix tota la geografia de Kenya fins al llac Victòria. Avui dia conserva un gran port on desembarquen mercaderies que faran el camí per carretera amb destí a Nairobi o Kampala.

La presència de musulmans es fa més que notable passejant pels carrers del centre on mesquites i madrasses es troben porta amb porta. De fet, més del 90% dels habitants de Mombasa son musulmans i es rumoreja que existeixen cel·lules actives de terrorisme islàmic que poden passar desapercebudes entre els seus habitants, fins i tot el mateix Bin Laden es diu que ve sovint per aquí... El ritme vital que seguim els dies que passem a Mombasa està marcat pel cant de les mesquites que ens desperta cada matinada i ens assenyala l'hora durant el dia.

En els seus carrers estrets plens de vida, trobem gran quantitat de botigues i petits comerços tant característics dels barris musulmans, però trobem massa degradats els edificis que anys enrere havien estat grans cases de mercaders.

Després de perdre'ns irremeiablement en el laberint de carrerons que conforma el barri antic, arribem al Fort Jesús. Va ser construït pels portuguesos al 1593 per intentar imposar el seu domini sobre els swahilis de la costa. Les seves muralles de pedra caliça coral·lina de més d'un metre d'amplada el converteixen en un edifici imponent a la vora del mar tot i trobar-se en un estat molt envellit.

A l'estació de matatus, nom amb que els coneixen les mini-van que cobreixen el servei de transport entre pobles, ens provoquen la primera gran enrabiada del viatge.
Tal com voltors davant de la pressa, se'ns tiren a sobre un munt de gent al veure'ns arribar a dos blancs amb les motxilles a l'esquena. Ens encerclen i tots criden mig Swahili , mig anglès, preus, destinacions, busos, i entre ells venedors ambulants que també intenten vendre'ns alguna cosa. Realment és estressant, molt estressant i caòtic, perquè s’empenyen entre ells, es criden i es barallen per obtindre la nostra atenció.
En tot això volem agafar un matatu que ens porti a Watamui, preguntem el que ens costa: 500 Ksh per persona diu el primer! sabem perfectament que ens està enganyant; 400, diu un altre, mentrestant intentem arribar a un home que està dins d’una caseta de fusta que sembla una mica més legal, ja que té com bitllets i una pissarra amb preus. Ell ens diu 300 per persona i ens assenyala a un noi que ve corrent des de un matatu. Ens fiem del que ha dit i el seguim fins que ens acomoda als seients davanters amb les nostres motxilles a sobre de les cames. Immediatament ens demana els diners i li paguem. En pocs minuts s'ompla el matatu amb 16 passatgers i ens posem en marxa. El noi que ens ha cobrat ja no el veiem i un altre més jovenet ens demana pel tiquet. El seu somriure el delata al veure el que hem pagat i immediatament ens fiquem a discutir amb ell per saber quin és el preu real del bitllet. Ell no ens ho vol dir però una senyora que va asseguda al nostre costat ens diu que són 150 per persona, bastant enfadada, perquè li diem que ens han enganyat. No és la primera vegada que ens passa això de que ens enganyen, però muntem un sarau bastant considerable amb el noi que s’encarrega de recollir els tiquets.

Realment no és culpa seva. A ell li han pagat el que està estipulat i l’altre és el que s’ha embutxacat amb els diners. Intentem fer-li veure que si ell no evita que facin això, el problema després amb els turistes enganyats i enfadats el tindrà ell i s’haurà d’estar discutint mentre és un altre el que surt beneficiat.
No li donem més importància de la que té i assumpte acabat: la propera vegada (com sempre diem) pagarem un cop a dins del matatu.

Finalment arribem a Watamu i aconseguim llogar una caseta a prop de la platja on passarem els pròxims dies. Watamu és un petit poblet coster amb una important presència swahili. La seva gent es dedica majoritàriament a la pesca i el poble està literalment ple d'italians, fins al punt que els locals parlen un italià perfecte i al petit supermercat es troben productes molt exclusius per ells. Això és degut als esforços que el govern italià va fer fa uns anys per promoure el turisme a aquesta zona, i gran part dels hotels i ressorts pertanyen a capital italià.

A Watamu venim a relaxar-nos i buscar el mar que tan ens agrada, però un element bastant típic de les costes kenyanes ens ho fa un pel difícil: els anomenats "beach boys". Es tracta de joves locals que patrullen les platges en busca de turistes per oferir-los tot tipus de serveis, des de tours d'snorkel, souvenirs... fins a companyia femenina. Porten un look molt occidental, com qualsevol "chulillo" de discoteca i sovint busquen turistes joves i soles per intentar atraure-les. En aquesta zona és fa bastant notable el turisme sexual, ja que es pot veure fàcilment parelles formades per local-turista sovint amb una gran diferència d'edat. Els beach boys ens segueixen incansablement cada vegada que intentem passejar per la platja, parlant-nos en italià, així que intentem evitar les àrees més turístiques.

Afortunadament, la part del poble on ens allotgem nosaltres es troba bastant allunyada dels grans ressorts i la massa d'italians, i podem gaudir de l'ambient local comprant verdures i pinxos de carn a les paradetes del carrer.
Un matí ben d'hora, surto a passejar sol aprofitant la marea baixa i dos d'aquests nois se m'acosten: "Ciao! Come vai? Snorkel trip?" "No gràcies, ja l'he fet" "Maybe you would like a nice woman..." "No, la meva dona m'espera a l'hotel, no vinc sol" "Cap problema! Molts homes ho fan així! Potser demà no vols passejar sol..." "No m'agraden els proxenetes." Després m'ofereix diferents tipus de drogues i acabo la conversa, deixant-lo parlant sol.

Un dels col·legues que hem fet ens convenc per fer una excursió per fer snorkel a la reserva marina de Watamu. Ja que aquesta vegada no podrem fer submarinisme hem decidit que aprofitarem per fer tot l'snorkel que puguem allà on trobem bones oportunitats.
Aquesta reserva es troba a 2 km mar endins i és una àrea on no està permesa la pesca, així que és rica en corall i espècies de peixos de tots colors. Per a la nostra sorpresa, un dels nois de la barca porta uns trossos de pa dur i ens els dona per que puguem alimentar els peixos de la nostra mà. Mentre estem a l'aigua, aquest noi llença el pa i de sobte apareixen centenars de peixos per tot arreu lluitant per endur-se un tros.

Es curiós veure l'efecte de les marees en aquesta costa, ja que hi ha una enorme diferència entre la marea alta i la baixa. En aquesta època de l'any a més, milers d'algues mortes ocupen la sorra blanca quan la marea baixa i deixa al descobert centenars de metres de roca i fons submarí.
Els joves pescadors aprofiten aquestes hores per capturar els crustacis més preuats. Surten descalços, immunes als milers d'eriçons amagats que hi ha, amb un petit cubell per casar crancs, pops... i després intentar vendre'ls als restaurants i hotels dels voltants.

L'oceà indic colpeja incansablement la costa, modelant els acantilats i foradant petites coves en la roca on s'amaguen milers de crancs. Les onades són imponents però tot i estar molt temptat durant tots els dies que hem passat aquí, finalment no m'atreveixo a ficar-me a l'aigua per fer surf. Fins i tot un amic que hem fet, el Mohamed, té una taula molt petita que li va regalar el seu germà que viu a Europa i me l'ofereix per provar-la però tot el fons on trenquen les onades és reef i no veig mai a cap surfista a l'aigua, així que no m'arrisco.

Passen els dies tranquil·lament a Watamu, on passem llargues hores llegint i jugant a escacs entre nosaltres o amb el nostre veí gal·lès del costat, que a més de parlar un anglès de Gales que ja és difícil de per sí, resulta ser tartamut, de manera que les partides d'escacs i les converses es fan molt més interessants i divertides.

Canvi de rumb

Ens allunyem del llac Naivasha per la carretera principal que ens condueix al bell mig de la vall del Rift.
Aquesta vall és com una cicatriu de guerra en la pell de la Terra que s'estén més de 600km des del Mar Mort, Etiòpia, Kenya, Tanzània, Malawi i arribant fins a Moçambic i conforma un paisatge impressionant. L'escarpat de la vall fa que els volcans s'alcin per sobre de les terres planes de color ocre, recobertes d'herba i de llacs de sosa.
Al menys 30 volcans que circumval·len el Rift estan actius.

L'atractiu del paisatge es contraposa radicalment amb la decadent visió dels poblats que travessem resseguint la carretera de terra que seguim. Cases de fang sense electricitat ni aigua, d'una o dues habitacions, són per la majoria l'única opció on viure. No obstant aquesta pobresa, la gent que ens trobem dia a dia sempre ens rep amb un somriure i una actitud positiva. Tothom que ens creuem a les llargues passejades que fem, en cada una de les nostres parades ens pregunten: Jambo ( hola), How are you? - i que contestem; I'm fine: How are you? I'm very good, asante sana.

La veritat és que dona gust sortir al carrer a passejar, només perquè sents com si coneguessis a tot el poble només en un dia, i sempre ens segueixen una desena de nens cridant incansablement HOW ARE YOU! una vegada i una altra fent servir orgullosos les úniques paraules que saben en anglès.

A l'espectacularitat del paisatge, a la vall del Rift se'ns uneix una sensació un tant especial. Aquí és on els antropòlegs pensen que va néixer l'espècie humana i en aquestes valls és on es va començar a desenvolupar la nostra història com a espècie.

Ens dirigim a Nairobi novament amb la intenció d'anar a l'ambaixada espanyola perquè ens aclareixin la situació de seguretat al nord del país, a la frontera amb Etiòpia. No teníem constància de cap problema quan vam estar planejant el viatge però les últimes advertències que hem rebut per part dels locals ens han fet espantar i volem aclarir la situació amb informació de primera mà a l'ambaixada.

En aquesta ocasió a Nairobi no ens allotgem al càmping sinó que triem un hostal molt barat i tirat just al centre. Està situat a un carrer molt sorollós on es concentren matatus que surten en totes les direccions del país. A més és una zona d’oci per als kenyans que viuen a la ciutat, així que a les nits hi ha un xivarri considerable als bars de moda amb una música pseudo swahili-africana-pachanguera-reggaeton molt i molt alta. A més, sembla que no els molesta repetir fins a la sacietat el mateix disc una vegada rere l'altra.

Ens allotgem al centre precisament per poder agilitzar les gestions que hem de fer a les ambaixades. Volem anar primer a l’espanyola a consultar l’estat de seguretat i després, si està ok, a la d’Etiòpia per tal d'aconseguir el visat que ens permeti l’entrada al país.

No sé si per les pel·lícules o perquè, teníem la idea que anar a l'ambaixada del teu país a l'estranger era com arribar a casa després d'haver estat molt lluny molt de temps. On ens rebrien amb tots els honors, tothom parlaria espanyol i ens tractarien molt bé. Les pel·lícules moltes vegades ens fan creure coses que no són.

La primera cosa que ens va sobtar, és que l'ambaixada no estava situada en un gran i bonic edifici d'estil colonial com pensàvem, sinó que es trobava a la quarta planta d'un complex empresarial. Les primeres persones que veiem només entrar són dos kenyans, amb vestit d'home, darrere d'un vidre de seguretat com els dels bancs. Ens pregunten en anglès què és el que necessitem i ens conviden a passar a la sala d'espera, que no és més que una gran habitació com una aula de facultat amb pupitres on trobem quatre kenyans asseguts. De les parets pengen pòsters de promoció turística de l'estat espanyol, però no actuals, més aviat semblen de l'època quan Fraga era ministre de turisme.

La primera persona que s'adreça a nosaltres en castellà és una dona d'uns seixanta anys, baixeta i grasoneta, que entra al trote dins la sala i sembla tenir pressa en enllestir el que sigui que volem:

"Veniais a registraros no?"

"No, queriamos registrarnos y tambien consultar la situacion de seguridad en el norte porque tenemos intencion de viajar por tierra hacia Etiopia"

"Oh! Eso es imposible!" Ens mira com si estiguéssim bojos. "La situacion es muy mala en todas partes y especialmente en el norte, es de locos ir alli"

Seguidament ens comença a explicar tots els casos de violència que estan succeint al país i pràcticament ens desaconsella fer qualsevol ruta de les que li proposem. Ens sembla que exagera una mica, ja que si fos per ella havíem d'abandonar el país immediatament.
Amb una mica de tacte li diem que ens fa molta il·lusió conèixer a l'ambaixador en persona, d'aquesta manera pensem que podrem tenir una informació més objectiva.

El diplomàtic que ens rep resulta ser un noi molt jove català i bastant simpàtic, que porta dos anys a Nairobi com a segon diplomàtic de l'Ambaixada. Xerrem distesament amb ell en català sobre els nostres viatges i el pla que teníem en aquest.
L'estat de la situació que ens transmet es força diferent del de la seva companya, tot i que coincideix amb que existeix un gran perill al nord i ens anima a que ens plantegem una alternativa a creuar la frontera amb Etiòpia, però la resta del país està bé, llevat d'algun incident que pot succeir com a qualsevol lloc.

Prendre aquesta decisió no ha estat fàcil. Moltes vegades en els viatges t'esperen sorpreses com aquesta. Es difícil quan t'has marcat uns plans i un objectiu de cop i volta canviar-los com si res. Una sensació de desànim es pot arribar a apoderar de tu, però després d'unes hores de reflexió te n'adones que allò realment important en un viatge no és arribar a l'objectiu marcat, sinó tot el camí que has recorregut. I també en certa manera, part de l'encant de viatjar així és precisament això, poder desfer tots els plans i tornar a començar un viatge nou.

En aquesta tessitura ens trobem uns dies més a Nairobi, passejant, pensant i decidint el futur que prendrà el nostre viatge.

Curiosament el mateix dia arriba a l'hotel on estem una persona que ens ha agradat molt conèixer i que ens desvetllarà part dels dubtes que tenim. Es tracta d'un home suís d'uns setanta anys ja jubilat, que viu a Sud-àfrica i que esta tornant de Suïssa, després de visitar a la família, en un viatge que el portarà durant 5 mesos, íntegrament per terra en transports locals. Fins ara ha creuat mitja Europa, Orient Mitjà, Egipte, Sudan i Etiòpia, i ara es troba a Nairobi esperant un autobús que el portara a creuar la frontera amb Tanzània.

Li expliquem, sorpresos pel seu viatge, el que ens han dit a l'Ambaixada, i ell molt naturalment ens diu que no ha trobat cap problema, llevat dels casos de violència entre tribus i dels refugiats somalis, però li treu tota importància.

De fet, la situació al nord de Kenya si és realment complicada, ja que es produeixen conflictes armats entre les tribus veïnes que en el passat es discutien a pals, a més de l'enorme problema dels centenars de milers de refugiats que surten de Somàlia i omplen els camps de refugiats, sovint caminant centenars de kilòmetres i finalment esperant durant dies poder registrar-se i entrar al camp. A tot això se sumen els problemes amb les guerrilles independentistes del sud d'Etiòpia, que fan incursions en territori kenyà.

Aquest entranyable senyor ens avisa, a més, que el viatge cap al nord són dos dies a la caixa d'un camió, entre cabres i ovelles, ja que no hi ha cap altre transport. No hi ha tampoc cap poble per menjar o dormir en tot el trajecte.

Passem un parell de nits amb ell xerrant i explicant-nos històries de viatge i ens deixa gelats amb cada un dels seus relats. Ha creuat Àfrica en diverses ocasions. La història que més ens impressiona és un trekking que va fer a Malawi fa molts anys, durant dues setmanes completament sol, sense guia, on no va trobar cap poble en tot el recorregut. Menjava el que trobava pel camí i dormia allà on es trobava cansat, però el millor és quan ens explicava com s'ho feia per dormir fent vivaç al mig de la jungla. Es feia una rotllana al seu voltant amb tronquets de fusta que treia dels arbres, així si algun animal s'apropava a la nit es despertava i podia defensar-se.

Estem al·lucinats amb la barreja de valentia i bogeria d'aquest home per viatjar sol i tan tirat, i les seves històries ens donen més força per enfilar camí cap al sud en busca d'un nou destí per poder escriure sobre les nostres petjades...