Canvi de rumb

Ens allunyem del llac Naivasha per la carretera principal que ens condueix al bell mig de la vall del Rift.
Aquesta vall és com una cicatriu de guerra en la pell de la Terra que s'estén més de 600km des del Mar Mort, Etiòpia, Kenya, Tanzània, Malawi i arribant fins a Moçambic i conforma un paisatge impressionant. L'escarpat de la vall fa que els volcans s'alcin per sobre de les terres planes de color ocre, recobertes d'herba i de llacs de sosa.
Al menys 30 volcans que circumval·len el Rift estan actius.

L'atractiu del paisatge es contraposa radicalment amb la decadent visió dels poblats que travessem resseguint la carretera de terra que seguim. Cases de fang sense electricitat ni aigua, d'una o dues habitacions, són per la majoria l'única opció on viure. No obstant aquesta pobresa, la gent que ens trobem dia a dia sempre ens rep amb un somriure i una actitud positiva. Tothom que ens creuem a les llargues passejades que fem, en cada una de les nostres parades ens pregunten: Jambo ( hola), How are you? - i que contestem; I'm fine: How are you? I'm very good, asante sana.

La veritat és que dona gust sortir al carrer a passejar, només perquè sents com si coneguessis a tot el poble només en un dia, i sempre ens segueixen una desena de nens cridant incansablement HOW ARE YOU! una vegada i una altra fent servir orgullosos les úniques paraules que saben en anglès.

A l'espectacularitat del paisatge, a la vall del Rift se'ns uneix una sensació un tant especial. Aquí és on els antropòlegs pensen que va néixer l'espècie humana i en aquestes valls és on es va començar a desenvolupar la nostra història com a espècie.

Ens dirigim a Nairobi novament amb la intenció d'anar a l'ambaixada espanyola perquè ens aclareixin la situació de seguretat al nord del país, a la frontera amb Etiòpia. No teníem constància de cap problema quan vam estar planejant el viatge però les últimes advertències que hem rebut per part dels locals ens han fet espantar i volem aclarir la situació amb informació de primera mà a l'ambaixada.

En aquesta ocasió a Nairobi no ens allotgem al càmping sinó que triem un hostal molt barat i tirat just al centre. Està situat a un carrer molt sorollós on es concentren matatus que surten en totes les direccions del país. A més és una zona d’oci per als kenyans que viuen a la ciutat, així que a les nits hi ha un xivarri considerable als bars de moda amb una música pseudo swahili-africana-pachanguera-reggaeton molt i molt alta. A més, sembla que no els molesta repetir fins a la sacietat el mateix disc una vegada rere l'altra.

Ens allotgem al centre precisament per poder agilitzar les gestions que hem de fer a les ambaixades. Volem anar primer a l’espanyola a consultar l’estat de seguretat i després, si està ok, a la d’Etiòpia per tal d'aconseguir el visat que ens permeti l’entrada al país.

No sé si per les pel·lícules o perquè, teníem la idea que anar a l'ambaixada del teu país a l'estranger era com arribar a casa després d'haver estat molt lluny molt de temps. On ens rebrien amb tots els honors, tothom parlaria espanyol i ens tractarien molt bé. Les pel·lícules moltes vegades ens fan creure coses que no són.

La primera cosa que ens va sobtar, és que l'ambaixada no estava situada en un gran i bonic edifici d'estil colonial com pensàvem, sinó que es trobava a la quarta planta d'un complex empresarial. Les primeres persones que veiem només entrar són dos kenyans, amb vestit d'home, darrere d'un vidre de seguretat com els dels bancs. Ens pregunten en anglès què és el que necessitem i ens conviden a passar a la sala d'espera, que no és més que una gran habitació com una aula de facultat amb pupitres on trobem quatre kenyans asseguts. De les parets pengen pòsters de promoció turística de l'estat espanyol, però no actuals, més aviat semblen de l'època quan Fraga era ministre de turisme.

La primera persona que s'adreça a nosaltres en castellà és una dona d'uns seixanta anys, baixeta i grasoneta, que entra al trote dins la sala i sembla tenir pressa en enllestir el que sigui que volem:

"Veniais a registraros no?"

"No, queriamos registrarnos y tambien consultar la situacion de seguridad en el norte porque tenemos intencion de viajar por tierra hacia Etiopia"

"Oh! Eso es imposible!" Ens mira com si estiguéssim bojos. "La situacion es muy mala en todas partes y especialmente en el norte, es de locos ir alli"

Seguidament ens comença a explicar tots els casos de violència que estan succeint al país i pràcticament ens desaconsella fer qualsevol ruta de les que li proposem. Ens sembla que exagera una mica, ja que si fos per ella havíem d'abandonar el país immediatament.
Amb una mica de tacte li diem que ens fa molta il·lusió conèixer a l'ambaixador en persona, d'aquesta manera pensem que podrem tenir una informació més objectiva.

El diplomàtic que ens rep resulta ser un noi molt jove català i bastant simpàtic, que porta dos anys a Nairobi com a segon diplomàtic de l'Ambaixada. Xerrem distesament amb ell en català sobre els nostres viatges i el pla que teníem en aquest.
L'estat de la situació que ens transmet es força diferent del de la seva companya, tot i que coincideix amb que existeix un gran perill al nord i ens anima a que ens plantegem una alternativa a creuar la frontera amb Etiòpia, però la resta del país està bé, llevat d'algun incident que pot succeir com a qualsevol lloc.

Prendre aquesta decisió no ha estat fàcil. Moltes vegades en els viatges t'esperen sorpreses com aquesta. Es difícil quan t'has marcat uns plans i un objectiu de cop i volta canviar-los com si res. Una sensació de desànim es pot arribar a apoderar de tu, però després d'unes hores de reflexió te n'adones que allò realment important en un viatge no és arribar a l'objectiu marcat, sinó tot el camí que has recorregut. I també en certa manera, part de l'encant de viatjar així és precisament això, poder desfer tots els plans i tornar a començar un viatge nou.

En aquesta tessitura ens trobem uns dies més a Nairobi, passejant, pensant i decidint el futur que prendrà el nostre viatge.

Curiosament el mateix dia arriba a l'hotel on estem una persona que ens ha agradat molt conèixer i que ens desvetllarà part dels dubtes que tenim. Es tracta d'un home suís d'uns setanta anys ja jubilat, que viu a Sud-àfrica i que esta tornant de Suïssa, després de visitar a la família, en un viatge que el portarà durant 5 mesos, íntegrament per terra en transports locals. Fins ara ha creuat mitja Europa, Orient Mitjà, Egipte, Sudan i Etiòpia, i ara es troba a Nairobi esperant un autobús que el portara a creuar la frontera amb Tanzània.

Li expliquem, sorpresos pel seu viatge, el que ens han dit a l'Ambaixada, i ell molt naturalment ens diu que no ha trobat cap problema, llevat dels casos de violència entre tribus i dels refugiats somalis, però li treu tota importància.

De fet, la situació al nord de Kenya si és realment complicada, ja que es produeixen conflictes armats entre les tribus veïnes que en el passat es discutien a pals, a més de l'enorme problema dels centenars de milers de refugiats que surten de Somàlia i omplen els camps de refugiats, sovint caminant centenars de kilòmetres i finalment esperant durant dies poder registrar-se i entrar al camp. A tot això se sumen els problemes amb les guerrilles independentistes del sud d'Etiòpia, que fan incursions en territori kenyà.

Aquest entranyable senyor ens avisa, a més, que el viatge cap al nord són dos dies a la caixa d'un camió, entre cabres i ovelles, ja que no hi ha cap altre transport. No hi ha tampoc cap poble per menjar o dormir en tot el trajecte.

Passem un parell de nits amb ell xerrant i explicant-nos històries de viatge i ens deixa gelats amb cada un dels seus relats. Ha creuat Àfrica en diverses ocasions. La història que més ens impressiona és un trekking que va fer a Malawi fa molts anys, durant dues setmanes completament sol, sense guia, on no va trobar cap poble en tot el recorregut. Menjava el que trobava pel camí i dormia allà on es trobava cansat, però el millor és quan ens explicava com s'ho feia per dormir fent vivaç al mig de la jungla. Es feia una rotllana al seu voltant amb tronquets de fusta que treia dels arbres, així si algun animal s'apropava a la nit es despertava i podia defensar-se.

Estem al·lucinats amb la barreja de valentia i bogeria d'aquest home per viatjar sol i tan tirat, i les seves històries ens donen més força per enfilar camí cap al sud en busca d'un nou destí per poder escriure sobre les nostres petjades...