Lamu i les parets de corall

Continua el nostre periple per la costa kenyana en direcció nord amb destí a la petita illa de Lamu, situada gairebé a la frontera amb Somàlia.
Els poblets de Lamu, mantenen l'atmosfera medieval i la cultura Swahili que temps enrere va dominar tota la costa de l'Indic. Al 2001 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, per protegir la seva increïble arquitectura amb construccions de corall i l'artesania en fusta de portes i balconades. Passejar pels seus carrers és com traslladar-se a un altre món, que no sembla Àfrica, ja que a l'illa no hi ha vehicles a motor excepte una mini ambulància i una vintena de motos que han arribat últimament i que no compten amb l'estima dels habitants. El mitja de transport és el burro, més de 3000 es compten en tota l'illa i hi ha fins i tot un santuari i una ong dedicats a aquests animals.

Arribem a Lamu després d'un llarg i penós trajecte per una carretera sense asfaltar i amb dos militars armats acompanyant-nos. Tot i que la situació de seguretat en aquesta part del país a millorat molt, encara es prenen algunes precaucions degut a la proximitat amb el país veí de dalt. Dalt del bus coneixem a una expat d'origen anglès que porta més de 17 anys vivint a Kenya. La seva feina és tenir cura de les mansions i iots dels europeus o americans mentre no hi són, i fer que tot estigui a punt, inclòs el personal de servei, quan ells arriben per les seves vacances. De fet algunes parts d'aquesta illa i sobretot la que hi ha just davant, Manda, estan plenes de grans mansions algunes d'elles pertanyents a importants polítics o famílies reals europees.
La Caroline ens convida a creuar des de terra ferma fins a la illa en la barca que la ve a buscar a ella, evitant així haver d'agafar el ferry públic. Ella es dirigeix directament a Shela, un poblet al nord, i tal i com ens el descriu ens agafen unes ganes tremendes d'anar-hi.

Shela ens sorprèn només baixar de la barca, realment és un lloc preciós que no esperaven trobar. Totes les construccions i cases estan fetes amb un gust exquisit digne de revistes de disseny d'interiors. Els seus carrers formen un laberint de parets de corall i cases blanques amb flors tropicals de tots colors, transitats per burros que passegen al seu aire i els seus tímids habitants, majoritàriament musulmans. Cada dia els pescadors busquen el refugi d'alguna ombra per exposar les seves captures: peixos, gambes, pops...

Passem un dies a les boniques platges de Shela, tot i que el clima és encara estrany i no permet que llueixin del tot, i el David aprofita el vent que recorre el canal per fer windsurf amb un equip llogat. Al nostre hotel coneixem un grup de 2 noies i un noi, tots de Cuenca. Una de les noies és una habitual de Lamu que ha vingut els últims 6 anys a passar diferents temporades aquí i està acompanyada del noi que ha conegut aquí que s'ha convertit en la seva parella. Intentem adaptar-nos els uns als altres per fer algunes activitats en conjunt però finalment optem per trobar-nos al final de cada dia per fer unes cerveses i prou. No sempre és fàcil, tot i les bones intencions, poder unir-se a altres persones durant uns dies, sobretot quan els altres tenen pressa perquè tenen pocs dies per viatjar o quan els pressupostos són diferents, dues coses que solen anar relacionades.

Al cap d'uns dies ens movem a Lamu Town, el cor de l'illa. L'ambient aquí és diferent amb els seus carrers plens de gent i de vida, sobretot el carrer principal que recorre tot el front amb el mar. L'arquitectura i les portes de fusta treballades ens segueixen impressionant cada vegada que ens perdem pels seus carrerons estrets i apareixem sense adonar-nos a la gran plaça amb l'antic fort o als mercats de carns, verdures i animals vius.
Als locals es reuneixen, així que baixa el sol i la calor no castiga tant per xerrar en rotllanes o jugar als seus jocs, el més popular d'entre tots ells el Bao Game.
Una tarda passem davant d'una petita llibreria i ens hi endinsem per canviar algun dels llibres que portem i ja hem acabat. Durant els viatges gaudim també de llegir àvidament, ja que les hores mortes ens ho permeten molt més, així que contínuament anem deixant llibres pel camí i trobant uns altres. Aquesta vegada trobem l'autobiografia d'Obama i es converteix en una de les nostres adquisicions, a falta d'alguna cosa millor. El llibreter s'ofereix a ensenyar-nos els secrets del Bao Game així que passem una tarda sencera aprenent les seves normes i jugant contra ell o altres visitants que miren encuriosits.
Aquest joc, també anomenat Mancala, es tracta d'un tauler de fusta amb 32 forats i es juga amb 64 peces que son llavors o menys freqüentment pedretes. Hi ha moltes maneres de jugar amb el mateix tauler i nosaltres arribem a aprendre 2 o 3 amb prou feines.
És un joc que es juga a moltes altres parts del món, i la seva similitud a indrets tant diferents fa pensar que té un punt d'origen comú. Tot i ser un joc d'estratègia on cal pensar bé els moviments, els experts juguen a un ritme trepidant i tenen moltíssima traça a l'hora de moure les petites llavors d'un forat a l'altre.
En una altra ocasió mentre juguem a escacs en un dels bars, ens trobem amb un home que s'ofereix per jugar contra nosaltres i resulta ser un mestre! Ens deixa bocabadats amb la facilitat que té per jugar i guanyar en molt pocs moviments i tot això amb la més absoluta modèstia. Quan li preguntem si coneix algú millor que ell ens diu: "És clar, Kasparov!"

Una de les visites que fem a Lamu és a una organització dirigida per una família espanyola. És tot un complex format per escola, dormitoris i clínica que allotja a més de 200 nens orfes o de famílies sense recursos i dona serveis a tota la comunitat. En la nostra visita no podem parlar amb el Rafa, que és el seu fundador, ja que ell i tota la família estan a Madrid per un casament, però una de les coordinadores ens fa de guia i ens ensenya totes les instal·lacions. A la clínica coneixem a un pediatra espanyol que ha passat un mes aquí i es troba en el seu últim dia. Ell ens explica alguna de les seves experiències, algunes d'elles bastant dures.

El David aprofita per fer un cop d'ull a les instal·lacions elèctriques, generadors i bateries així com a la sala d'ordinadors. Amb el director del projecte, revisem totes les instal·lacions per tal de veure si tenen alguna necessitat que puguem gestionar amb els fons del centre de cooperació de la UPC. Ens enduem una grata sorpresa al trobar que compten amb captadors solars i eòlics i un banc de bateries en molt bon estat. A més, en els pròxims mesos tenen previst que els hi arribi la xarxa elèctrica principal des del poble i per tant tenen les seves necessitats ben cobertes. La clínica que tenen també està molt nova i compta amb aparells força sofisticats. L'única petició que ens transmeten és per a la sala d'ordinadors ja que necessiten tenir més terminals per poder tenir menys alumnes per ordinador. Ara per ara han de compartir 5 ordinadors quan les classes són de 30 alumnes. Quedem que estarem en contacte en el futur per si es pogués cobrir aquesta necessitat o alguna de les que puguin sorgir. Marxem d'allà amb bones sensacions ja que tot sembla funcionar molt bé, els nens estan molt ben cuidats i es du a terme una gran gestió.