L'illa dels esclaus i dels turistes

Després de la nostra parada a Lamu decidim orientar el nostre viatge cap al sud, és a dir, cap a Tanzània. Per arribar-hi, hem de des-fer les nostres passes al llarg de tota la costa kenyana tornant a passar per Mombasa.
Passem una altra nit en aquesta ciutat, aquesta vegada més còmoda per allò de que ja no és una desconeguda i al mati següent, ben d'hora, pugem dalt d'un bus que ens portarà a creuar la frontera de Lunga Lunga amb destí a la ciutat de Tanga.

Essent aquesta la primera frontera terrestre que creuem en aquest viatge ens trobem amb la eterna incertitud dels tràmits que exigiran per donar-nos el visat, l'humor de l'oficial de torn, la corrupció... Finalment tot va prou suau fins que arriba el moment de pagar els 50$ que val cada visat.
No és la primera vegada que ens trobem que l'única moneda acceptada és el dolar americà i per això els portem preparats, però en aquesta ocasió el problema resulta la data d'expedició dels bitllets: només accepten bitllets de dolar posteriors a l'any 2000. Els nostres bitllets són de l'any 1993 i 1996 així que després d'una bona estona de negociació i en veure que no tenim una altra alternativa, ens acaben agafant els més moderns, els del 96. Suposem que això ho fan per controlar més fàcilment els bitllets falsos, i que per això acaben cedint després de comprovar-los de dalt a baix i consultar-ho amb un mínim de 5 , amb altres oficials que descansen avorrits en les seves cadires.

Arribem a Tanga per una carretera en molt males condicions tot i ser un dels dos punts d'unió principals amb Kenya. Tanga és una de les principals ciutats industrials de Tanzània, i tot i estar a la costa, és bastant lletja i no invita a quedar-s'hi. Tampoc inviten els dos o tres mentiders de torn que intenten marejar-nos només baixar del bus, però això ja és gairebé una constant i quasi sempre sabem identificar-los i evitar-los. Aquesta vegada ens ho posen una mica més difícil perquè fins i tot convencen un policia local perquè ens doni la informació equivocada, però finalment aconseguim trobar el que busquem, un caixer per treure diners en la nova moneda i un transport per arribar a Pangani, a uns 50km al sud en la mateixa costa.

La nostra intenció a Pangani és buscar la manera d'arribar a l'illa de Zanzíbar sense haver de baixar fins a Dar es Salaam, una gran ciutat que es troba molt més lluny al sud i que no tenim cap interès en veure. Hem sentit informacions diverses sobre unes embarcacions que surten de Pangani fins a l'extrem nord de Zanzíbar, però no sabem si són certes, ni tampoc els dies que surten, horaris...
Com sol ser habitual tot és més fàcil del que sembla, i només arribar a Pangani trobem un noi que ens adreça a una agència on ens poden ajudar. Hi ha molt pocs turistes en aquest poble, però hem tingut la sort de que altres 4 motxilleros holandesos tenen els mateixos plans que nosaltres i podem unir-nos a ells en la barca que han llogat per fer el trajecte. No és una opció barata, però costa el mateix que el ferry de Dar es Salaam i ens estalvia molts kilòmetres i mals de cap.

Al dia següent, abans del que esperàvem, sortim quan encara no ha sortit el sol fins al moll on ens espera l'embarcació que ens ha de portar durant unes 5 hores fins a l'illa tant desitjada. No podem dir que és un trajecte tranquil, el mar no està especialment mogut però la nostra petita embarcació pateix les onades que no paren de colpejar-nos i quan deixem de veure terra i sabem que la nostra única guia es el sol que mantenim sempre a l'esquerra, els minuts i les hores comencen a semblar eterns. En tot això, un grup de dofins semblen venir a pujar-nos la moral i durant una bona estona ens segueixen nedant i saltant a la nostra vora.

Arribem a Nungwi, a l'extrem nord de Zanzíbar, després de 5 llargues hores, però la visió que ens espera ens fa oblidar l'esforç i els patiments del viatge... una platja preciosa de sorra blanca i aigües turquesa ens veu desembarcar com 6 nàufrags que arriben al paradís.
Tot i que Zanzíbar és un destí turístic important i està ben dotada de ressorts de luxe i turisme de tot inclòs, no triguem a descobrir la zona local més destinada al turisme alternatiu.
Després de negociar i pagar per avançat els primers dies, aconseguim un bon allotjament a una casa de 4 habitacions que encara està en procés de convertir-se en un hostal de motxilleros i on podem disposar de la cuina.

El seu propietari, l'Amoss és un jove molt il·lusionat amb el seu projecte i ràpidament es fa amic nostre i amb ell tenim llargues converses sobre els nostres respectius viatges i les cultures dels nostres països. Una de les coses que més desitja és una web on anunciar el seu hostal, però els pressupostos que ha demanat son desorbitats i no té esperances de tenir una en un futur mitjà.
Després de rumiar-ho una mica li oferim l'alternativa de crear un blog, que no és certament una web però satisfà plenament totes les necessitats que té d'un espai a internet. L'acord es tanca de manera que ens allotjarem gratis a l'habitació durant els dies que triguem a fer el blog, de manera que és la primera vegada que tenim una manera de finançar-nos el viatge sobre el terreny. Cada dia quan és pon el sol, seiem davant de l'ordinador i anem donant forma a la idea que té l'Amoss de la seva desitjada web, no sempre tenim llum elèctrica, ni connexió, així que de manera provisional i amb els recursos disponibles, el resultat es aquest: www.amossbackpackerszanzibar.blogspot.com
Una de les coses que més li entusiasma de la "web" és precisament un error que fa que surtin estrelletes de colors entre una foto i l'altra a la galeria, ja que a l'ordinador on vam fer l'slide-show no hi havia l'eina per veure el resultat final, i tot i que a nosaltres ens sembla una horterada, el client està encantat!

Impressionat com està de veure una dona fent anar un ordinador i el que per a ell és enginyeria aeroespacial (és a dir, html), introdueix el tema de la parella i el matrimoni. Ell es queixa de que no es pot casar perquè és massa car, tant per la despesa inicial a l'hora de pagar a la família de la núvia com per després haver de mantenir una dona a casa. A nosaltres ens costa de creure que encara funcionin regalant vaques i gallines a canvi d'una dona, d'una família que ja té ordinador i telèfons mòbils, i a ell li costa de creure que al nostre país casar-se amb una dona sigui gratuït i que depengui exclusivament que aquesta dona de fet vulgui casar-se amb tu.

A Zanzíbar el millor que es pot fer és observar l'espectacle natural que esdevé davant dels teus ulls i així passem dies mirant el mar i els seus canvis de marees, passejant per la sorra, fent snorkel entre coralls i eriçons, i finalment observant meravellats les monumentals postes de sol que fan que el cel canvii mil vegades de color fins tornar-se d'un taronja intens que dibuixa les siluetes dels dhows i les veles de les barques dels primers pescadors nocturns.

Les nits no són menys espectaculars i durant els dies que som allà, la lluna plena omple el buit dels talls d'electricitat diaris i podem passejar sota una ombra de lluna entre palmeres ara negres que retallen la seva forma estrellada contra el cel. A la platja, els restaurants locals treuen les seves taules a la sorra amb la sola llum d'una espelma i exposen els peixos i marisc fresc capturats al dia perquè puguis escollir-los i esperar mentre els cuinen a la barbacoa que està encesa al costat mateix. En aquestes nits de assaborir llagostes baratíssimes a la vora del mar, ens trobem amb la companyia de molts altres turistes dels ressorts, sobretot espanyols i italians, que s'apropen aquí atrets per l'atractiu de l'escenari.

Només deixem el nostre petit paradís de Nungwi per anar a visitar l'inevitable Ciutat de Pedra, Stone Town, que és el centre neuràlgic de l'illa i la seva principal porta d'entrada. Aquesta ciutat va ser durant el segle XIX el principal port de comerç d'esclaus de tota la costa africana, amb un tràfic de més de 50000 esclaus passant pel seu mercat cada any. Encara avui, els més grans es miren els blancs amb recel i una part d'antic temor.

Per arribar-hi agafem un transport col·lectiu anomenat dala-dala que resulta ser una experiència divertidíssima on tothom ha de col·laborar passant-se de mans en mans els equipatges dels altres, els sacs s'arros, les gallines o els bebès. Tothom riu amb els nostres primers intents de comunicació en swahili!
Ens costa dues hores senceres trobar un allotjament a Stone Town, ja que inesperadament tots els hotels estan plens i a més resulten ser caríssims. Només volem passar una nit i acabem trobant una habitació per 40$ que no es diferencia en res de les que hem anat trobant fins ara per menys d'una quarta part d'aquest preu. A pesar de ser tan turística i d'estar gairebé constantment acompanyats d'algun guia no desitjat o un venedor de souvenirs, Stone Town és una ciutat encantadora, i a l'interior de l'antic fort ens trobem amb la sorpresa de que hi ha un concert gratuït per promocionar una ong que es dedica a preservar la cultura i la música tradicional de Zanzíbar.
Al seu amfiteatre a l'aire lliure gaudim d'una nit de cants i danses tradicionals i en acabar ens tornem a sorprendre amb el mercat nocturn que s'estén als jardins que hi ha davant del fort a la vora del mar. Més d'un centenar de paradetes il·luminades amb llums de querosè ofereixen pinxos de peix i carn, pans de sèsam, sucs de canya... tot en un ordre impecable i amb tots els cuiners vestits de blanc i fins i tot amb el típic barret de xef.

Tornem a Nungwi per marxar al dia següent des d'allà, tornant a evitar Dar es Salaam, però aquesta vegada amb un dhow públic més gran i segur que transporta unes 20 persones locals i que ens ofereix la inoblidable experiència de navegar exclusivament a vela tot el trajecte de més de 150km fins a terra ferma.