La costa swahili

Deixem Nairobi amb la necessitat de refrescar les idees, trobar el mar i banyar-nos a les aigües càlides de l'oceà Indic. Després d'uns dies a Nairobi pensem que a la costa trobarem la pau i la tranquil·litat que necessitem per acabar de submergir-nos i entendre més el país, la cultura i la seva gent.

Les coses a Nairobi passen molt de pressa. És una ciutat amb un intens caos circulatori i humà, sumats a una elevada contaminació, soroll a les nits i estrès diürn. A Nairobi conviuen dues realitats totalment diferenciades. D'una banda al centre es troba el districte empresarial i a un extrem de la ciutat estan els barris on els mzungus (els blancs en swahili) custodien autèntiques fortaleses armades formant el micromón on viuen. D'altra banda, a l'oest de la ciutat s'aglutina un dels poblats de barraques més grans d'Àfrica on es calcula que hi viuen més d'un milió de persones en unes condicions inhumanes.

Enfilem camí de Mombasa en un bus nocturn de 10 hores bastant confortable on pensàvem que podríem aprofitar el trajecte per dormir i estalviar-nos una nit d'hotel. No és ben bé així el que ens espera ja que la carretera que uneix Nairobi amb Mombasa, les dues ciutats principals del país, està completament destrossada i passem tota la nit dins una batedora humana amb rodes que ens fa impossible dormir més de dos minuts seguits.

Mombasa ha estat i segueix essent una important ciutat per la seva posició estratègica pel comerç. Anys enrere representava la porta d'entrada a l'Àfrica de l'Est gràcies al riu que desemboca a Mombasa i que ressegueix tota la geografia de Kenya fins al llac Victòria. Avui dia conserva un gran port on desembarquen mercaderies que faran el camí per carretera amb destí a Nairobi o Kampala.

La presència de musulmans es fa més que notable passejant pels carrers del centre on mesquites i madrasses es troben porta amb porta. De fet, més del 90% dels habitants de Mombasa son musulmans i es rumoreja que existeixen cel·lules actives de terrorisme islàmic que poden passar desapercebudes entre els seus habitants, fins i tot el mateix Bin Laden es diu que ve sovint per aquí... El ritme vital que seguim els dies que passem a Mombasa està marcat pel cant de les mesquites que ens desperta cada matinada i ens assenyala l'hora durant el dia.

En els seus carrers estrets plens de vida, trobem gran quantitat de botigues i petits comerços tant característics dels barris musulmans, però trobem massa degradats els edificis que anys enrere havien estat grans cases de mercaders.

Després de perdre'ns irremeiablement en el laberint de carrerons que conforma el barri antic, arribem al Fort Jesús. Va ser construït pels portuguesos al 1593 per intentar imposar el seu domini sobre els swahilis de la costa. Les seves muralles de pedra caliça coral·lina de més d'un metre d'amplada el converteixen en un edifici imponent a la vora del mar tot i trobar-se en un estat molt envellit.

A l'estació de matatus, nom amb que els coneixen les mini-van que cobreixen el servei de transport entre pobles, ens provoquen la primera gran enrabiada del viatge.
Tal com voltors davant de la pressa, se'ns tiren a sobre un munt de gent al veure'ns arribar a dos blancs amb les motxilles a l'esquena. Ens encerclen i tots criden mig Swahili , mig anglès, preus, destinacions, busos, i entre ells venedors ambulants que també intenten vendre'ns alguna cosa. Realment és estressant, molt estressant i caòtic, perquè s’empenyen entre ells, es criden i es barallen per obtindre la nostra atenció.
En tot això volem agafar un matatu que ens porti a Watamui, preguntem el que ens costa: 500 Ksh per persona diu el primer! sabem perfectament que ens està enganyant; 400, diu un altre, mentrestant intentem arribar a un home que està dins d’una caseta de fusta que sembla una mica més legal, ja que té com bitllets i una pissarra amb preus. Ell ens diu 300 per persona i ens assenyala a un noi que ve corrent des de un matatu. Ens fiem del que ha dit i el seguim fins que ens acomoda als seients davanters amb les nostres motxilles a sobre de les cames. Immediatament ens demana els diners i li paguem. En pocs minuts s'ompla el matatu amb 16 passatgers i ens posem en marxa. El noi que ens ha cobrat ja no el veiem i un altre més jovenet ens demana pel tiquet. El seu somriure el delata al veure el que hem pagat i immediatament ens fiquem a discutir amb ell per saber quin és el preu real del bitllet. Ell no ens ho vol dir però una senyora que va asseguda al nostre costat ens diu que són 150 per persona, bastant enfadada, perquè li diem que ens han enganyat. No és la primera vegada que ens passa això de que ens enganyen, però muntem un sarau bastant considerable amb el noi que s’encarrega de recollir els tiquets.

Realment no és culpa seva. A ell li han pagat el que està estipulat i l’altre és el que s’ha embutxacat amb els diners. Intentem fer-li veure que si ell no evita que facin això, el problema després amb els turistes enganyats i enfadats el tindrà ell i s’haurà d’estar discutint mentre és un altre el que surt beneficiat.
No li donem més importància de la que té i assumpte acabat: la propera vegada (com sempre diem) pagarem un cop a dins del matatu.

Finalment arribem a Watamu i aconseguim llogar una caseta a prop de la platja on passarem els pròxims dies. Watamu és un petit poblet coster amb una important presència swahili. La seva gent es dedica majoritàriament a la pesca i el poble està literalment ple d'italians, fins al punt que els locals parlen un italià perfecte i al petit supermercat es troben productes molt exclusius per ells. Això és degut als esforços que el govern italià va fer fa uns anys per promoure el turisme a aquesta zona, i gran part dels hotels i ressorts pertanyen a capital italià.

A Watamu venim a relaxar-nos i buscar el mar que tan ens agrada, però un element bastant típic de les costes kenyanes ens ho fa un pel difícil: els anomenats "beach boys". Es tracta de joves locals que patrullen les platges en busca de turistes per oferir-los tot tipus de serveis, des de tours d'snorkel, souvenirs... fins a companyia femenina. Porten un look molt occidental, com qualsevol "chulillo" de discoteca i sovint busquen turistes joves i soles per intentar atraure-les. En aquesta zona és fa bastant notable el turisme sexual, ja que es pot veure fàcilment parelles formades per local-turista sovint amb una gran diferència d'edat. Els beach boys ens segueixen incansablement cada vegada que intentem passejar per la platja, parlant-nos en italià, així que intentem evitar les àrees més turístiques.

Afortunadament, la part del poble on ens allotgem nosaltres es troba bastant allunyada dels grans ressorts i la massa d'italians, i podem gaudir de l'ambient local comprant verdures i pinxos de carn a les paradetes del carrer.
Un matí ben d'hora, surto a passejar sol aprofitant la marea baixa i dos d'aquests nois se m'acosten: "Ciao! Come vai? Snorkel trip?" "No gràcies, ja l'he fet" "Maybe you would like a nice woman..." "No, la meva dona m'espera a l'hotel, no vinc sol" "Cap problema! Molts homes ho fan així! Potser demà no vols passejar sol..." "No m'agraden els proxenetes." Després m'ofereix diferents tipus de drogues i acabo la conversa, deixant-lo parlant sol.

Un dels col·legues que hem fet ens convenc per fer una excursió per fer snorkel a la reserva marina de Watamu. Ja que aquesta vegada no podrem fer submarinisme hem decidit que aprofitarem per fer tot l'snorkel que puguem allà on trobem bones oportunitats.
Aquesta reserva es troba a 2 km mar endins i és una àrea on no està permesa la pesca, així que és rica en corall i espècies de peixos de tots colors. Per a la nostra sorpresa, un dels nois de la barca porta uns trossos de pa dur i ens els dona per que puguem alimentar els peixos de la nostra mà. Mentre estem a l'aigua, aquest noi llença el pa i de sobte apareixen centenars de peixos per tot arreu lluitant per endur-se un tros.

Es curiós veure l'efecte de les marees en aquesta costa, ja que hi ha una enorme diferència entre la marea alta i la baixa. En aquesta època de l'any a més, milers d'algues mortes ocupen la sorra blanca quan la marea baixa i deixa al descobert centenars de metres de roca i fons submarí.
Els joves pescadors aprofiten aquestes hores per capturar els crustacis més preuats. Surten descalços, immunes als milers d'eriçons amagats que hi ha, amb un petit cubell per casar crancs, pops... i després intentar vendre'ls als restaurants i hotels dels voltants.

L'oceà indic colpeja incansablement la costa, modelant els acantilats i foradant petites coves en la roca on s'amaguen milers de crancs. Les onades són imponents però tot i estar molt temptat durant tots els dies que hem passat aquí, finalment no m'atreveixo a ficar-me a l'aigua per fer surf. Fins i tot un amic que hem fet, el Mohamed, té una taula molt petita que li va regalar el seu germà que viu a Europa i me l'ofereix per provar-la però tot el fons on trenquen les onades és reef i no veig mai a cap surfista a l'aigua, així que no m'arrisco.

Passen els dies tranquil·lament a Watamu, on passem llargues hores llegint i jugant a escacs entre nosaltres o amb el nostre veí gal·lès del costat, que a més de parlar un anglès de Gales que ja és difícil de per sí, resulta ser tartamut, de manera que les partides d'escacs i les converses es fan molt més interessants i divertides.