Terra vermella

Ens trobem de nou a Pangani, un poble coster creuat pel riu que porta el seu mateix nom on gairebé tots els seus habitants es dediquen a la pesca. Els seus carrers conserven encara, tot i que en molt mal estat, les construccions de l'època colonial; però el que més ens agrada és una altra cosa: aquí hem trobat el llit més gran que hem vist mai i pot ser que sigui un dels més grans d'Àfrica! Ens allotgem a una pensió que gestiona una dona gran que no parla res d'anglès on paguem 5000Tsh, és a dir, uns 2 euros i mig. Les habitacions són mitjanament grans i netes, els lavabos són compartits i bastant bruts, però el llit és increïble (2'5x2'5) i ens encanta. En aquests viatges tant llargs quan trobes coses que et fan sentir còmode les has de gaudir i intentar allargar-les al màxim, ja que mai saps quan tornaràs a trobar una altra cosa igual.

Marxem del poble altra vegada en direcció nord per anar a trobar la ciutat industrial de Tanga. La connexió de busos ens obliga a fer una volta bastant gran ja que el nostre destí està a l'oest. Des d'allà agafem un altre bus que ens portarà en 9 hores fins a les muntanyes Usambara. A aquestes alçades ja deixem el mar per anar a trobar la muntanya. El trajecte s'inicia seguint la pista sense asfaltar de 200km de Pangani a Tanga resseguint en tot moment la costa i travessant extensions enormes de plantacions d'àloe vera. Enmig d'elles, custodiant, un baobab s'alça imponent amb el seu tronc majestuós i les seves intricades branques sense fulles com una persona despullada i proveeix de la única ombra que pots trobar en aquestes terres de tanta calor, així que són uns grans aliats de moltes persones i animals.

Un cop deixem la costa enrere el paisatge canvia completament. La terra es fa menys àrida i els cultius es succeeixen durant tot el camí. Cada tant trobem petits poblets on s'amunteguen a les finestres del bus venedors de fruita intentant tenir la sort de ser els triats pels pocs compradors entre tanta oferta. Qualsevol cosa que puguis necessitar a la teva vida algun venedor ambulant te l'oferirà a través de la finestra d'un autobús a Àfrica: tot tipus de menjar (pollastre, patates, cacauets, semoses...), begudes, sucs, verdures i hortalisses, barrets, camises, ulleres, mòbils, pintallavis, tallaungles, roba interior, una perruca, llibretes, raspalls de dents, una planxa, porta-cd's... i un llarg, llarg, llarg etcètera.

En tots els trencalls trobem animals i bicicletes carregant tot aquest gènere que anirà als pobles per ser venut.

Unes hores més tard el paisatge canvia completament i les muntanyes apareixen en la part posterior d'aquest meravellós decorat. Un cop aquí, la vegetació es torna més alpina i els cultius també canvien a mida que anem guanyant alçada. Després de moltes hores de bus amb els músculs adolorits, bruts i afamats arribem a Lushoto. El clima és humit i considerablement fred i ens trobem que cap dels hotels té aigua calenta així que ens hem de conformar amb que ens calentin un cubell d'aigua al foc i dutxar-nos l'un a l'altre. Un cop nets, anem a omplir l'estómac perquè es mereix un premi després d'haver aguantat tot el dia.

Lushoto és un poble de muntanya a 1200m situat al bell mig de les muntanyes Usambara que s'ha convertit en un lloc de vacances en la època colonial alemana i encara conserva esglésies i cases al més pur estil centre-europeu. És un poble molt tranquil i representa una excel·lent base per les excursions que volem fer per aquestes muntanyes.

En la primera d'elles ens proposem arribar a l'Irente View Point des d'on ens han assegurat que es pot veure una vista increïble de tota la vall. Enfilem a peu un camí de zig zag que ràpid ens fa guanyar alçada. Travessem frondosos boscos de pins, eucaliptus i plantacions de plàtan.Una olor familiar ens acompanya durant tot el dia i és que a les vores del camí trobem un gran nombre de mimoses entre la vegetació. Una parada obligada a mig camí és la Irente Farm on podem comprar formatge i pa fresc, i melmelada i vegetals orgànics. En aquesta granja porten a terme un projecte molt interessant d'agricultura ecològica i molt vinculat amb la comunitat.

Un cop arribem al final del camí les vistes són espectaculars, allà és on les Usambara s'acaben bruscament donant forma a uns penya-segats de més de 800 metres. Aprofitem per fer un pícnic amb els productes que hem comprat i així coneixem a un alemany que porta uns quants anys viatjant en moto per Àfrica i que en molt pocs dies té un vol de tornada des de Nairobi. El problema amb el que es troba és que per recuperar els diners del dipòsit que ha pagat per viatjar amb una moto europea per Àfrica, ha de presentar els papers conforme ha tornat fins Europa amb la moto, o bé, vendre-se-la. No pot tornar ja que no li queden temps ni diners necessaris, però tampoc la vol vendre perquè hauria de pagar més en taxes d'importació que el que trauria en la venda. Per tant, ens regala la moto a canvi de que la conduïm fins a Espanya i des d'allà li enviem la copia dels papers segellats i així poder recuperar els 4000 euros de dipòsit. Personalment em sedueix moltíssim aquesta idea però analitzant-ho fredament veiem que necessitaríem 3 mesos per arribar a Espanya després d'haver travessat tota Àfrica de l'Oest.

Amb la idea del viatge en moto al cap, decidim llogar-ne una a un noi del poble per tal de poder explorar tota la serralada que s'estén per més de 70Km. El camí que resseguim és preciós, ràpid pugem fins al capdamunt de la serralada, on les vistes dels boscos i dels camps de conreu són espectaculars, per tornar després a baixar i trobar-nos amb els rius que reguen els camps i proveeixen d'aigua potable a les comunitats rurals. La vida a les muntanyes és plàcida i alegre. Potser no tenen accés a cap servei sanitari ni tots els nens poden anar a l'escola però en canvi el que tenen és un tros de terra i animals amb els quals mai els hi faltarà el menjar. El llarg camí que emprenen molts d'ells cercant la falsa idea que a la ciutat podran guanyar molts diners, en la gran majoria dels casos els obliga a viure en unes condicions molt pitjors de les que tenien abans, sense feina, sense accés sanitari ni educació i molts finalment es veuen obligats a pidolar o a delinquir per sobreviure.

En canvi, a les comunitats rurals els nens juguen tranquil·lament a la vora de les cases mentre que pares i germans llauren o traginen aigua. Per a nosaltres, aquest panorama s'ha anat repetint a diferents països que hem visitat i sempre hem arribat a la mateixa conclusió.

Molt pocs mzungus s'endinsen tant a aquestes muntanyes com ho fem nosaltres, per això la benvinguda que ens fan els seus habitants és molt càlida. Els crits de jambo o habari es repeteixen constantment en els adults, mentre que els nens al veure'ns comencen a córrer com posseïts cap a nosaltres seguint la moto cridant tots a una MZUNGU!! És molt graciós veure l'alegria que pot causar en aquestes persones el sol fet de veure passar a dos blancs en una moto. La ruta és fa llarga i especialment freda quan creuem els boscos humits de les valls així que decidim parar a menjar alguna cosa i calentar-nos amb un te ben calent. L'únic lloc que trobem és un convent on ens reben un grup bastant gran de monges negres molt tímides i encuriosides amb la nostra presència.

Tot el camí de tornada ens acompanya un fred implacable i la pols vermella intensa que aixequem al nostre pas se'ns fica per tot arreu, però un cop més els crits dels nens ens aixequen l'ànim fent-nos sentir com si fóssim els reis mags després de passejar-nos tantes hores amb el braç aixecat saludant a la població.

Els dos dies més que passem a Lushoto aprofitem per fer passejades pels voltants i coneixem també un bon nombre d'espanyols i europeus que estan recorrent Tanzània amb motxilla. Les nits es converteixen llavors en tertúlies molt interessants sobre la vida, els viatges, la cultura de cada un de nosaltres, en fi moltes coses que no fan més que ensenyar-nos cada dia una mica més sobre altres persones i altres parts del planeta.

La següent parada que volem fer és el poble de Moshi, que es troba just a la falda del Kilimanjaro i si tenim prou sort amb el temps, veure'l des d'allà. El Kilimanjaro és la muntanya més alta d'Àfrica amb 5896m i tot i que sembla que hauria d'estar a territori kenyà, pertany a Tanzània per una ben curiosa raó històrica. En l'època de les colònies quan Kenya era dels anglesos i Tanzània era dels alemanys, la reina Victòria sabent que Kenya ja comptava amb algunes muntanyes altes, va decidir regalar-la al seu cosí el kàiser Guillem d'Alemanya i així va traçar les fronteres d'aquests dos països vorejant la gran muntanya deixant-la en territori de Tanganika.

Una tarda passejant pels carrers de Moshi un nen se'ns apropa i ens dona un fulletó publicitari del circ que s'acaba d'instal·lar a la ciutat. Es tracta del Circ Mama Afrika, una agrupació d'artistes de diversos països africans i que fan un espectacle que ens ve molt de gust veure. Cap dels dos hem estat mai a un circ i estem molt expectants. Arribem mitja hora abans de l'hora indicada i ens espantem en no trobar a cap altre espectador esperant. En uns minuts però, arriben dos busos amb nens i nenes de totes les edats que venen d'un dels col·legis privats de la ciutat.

El primer espectacle és realment increïble: surten 20 negres amb uns grans tambors i ataviats amb vestits tradicionals fan una sonora batucada. Després surten trapezistes, malabaristes de tota mena i contorsionistes, cada un d'ells realitzant unes coreografies bestials. El toc d'humor de la nit el posa un pallasso que convida a sortir a uns quants espectadors incloent-me a mi i ens fa simular una actuació d'una banda de rock fictícia sense instruments a la mà. Es molt catxondo, a mi em toca fer de bateria xiflat, a un noi de rastes li toca fer de cantant, a una noia li ensenya a presumir del seu cos mentre toca un teclat i l'últim component és un noi molt jove al qui treu la samarreta i el fa tocar la guitarra saltant d'una banda a l'altra i acabant al terra estirat. En tot moment el pallasso ens guia amb el seu xiulet com si d'una banda simfònica es tractés. El muntatge resulta molt graciós i tothom es mor de riure tot el temps que estem dalt de l'escenari. La Laura aprofita la clandestinitat de la foscor per gravar un vídeo i aquest és el resultat:

Marxem encantats de Moshi amb la bona sort de que al bus que agafem, coincidint amb la sortida del sol, podem veure finalment el Kilimanjaro, aquesta muntanya tan preuada, enmig dels núvols que la custodien.

El trajecte que fem ens fa creuar el país d'una punta a l'altra vorejant en tot moment la gran reserva del Serengeti. Aquest parc fa frontera amb el parc Massai Mara a Kenya i també aquí es troben totes les espècies d'animals que vam veure allà tot i que en menor quantitat ja que molts animals encara no han acabat la gran migració i es troben en terres kenyanes.
El recorregut de 18 hores es fa llarg i tediós, travessem diferents tipus de paisatges a mesura que avancem sud enllà. La part de carretera inicial es transforma al cap de poc en un camí de terra on la pols que entra per cada escletxa no ens deixa ni respirar. En aquestes terres la vida si que és realment difícil, amb una terra totalment àrida amb pobres conreus i on el vent aixeca aquesta pols que cega la vista i tenyeix de vermell tota superfície que troba.

Els grans trajectes que sovint fem i patim d'autobús comencen sent una lluita, a les 5 del matí enmig de la foscor, per obtindre el millor lloc del bus. La finestra si pot ser és una de les nostres eleccions, com també estar lluny del tub d'escapament, ja que llença una quantitat increïble de fum negre i converteix l'aire en irrespirable.
També preferim seure a la part posterior, on tot i ser la part on més pateixes els sotracs, si més no sempre hem pensat que tens més garanties de sobreviure en cas d'un xoc frontal. En aquest cas l'elecció la tenim fàcil ja que cap local vol anar a la part posterior, tots es barallen per estar a primera fila amuntegats contra el vidre i el conductor. Sembla que els agradi veure la seva vida passar a través del vidre brut i esquerdat preparats per sortir disparats en cas d'accident.

Un cop superades les primeres hores d'anonimat a dins del bus, amb els teus veïns més propers es comença a crear un clima més familiar on les molèsties i incomoditats del viatge passen de ser una cosa individual a una cosa col·lectiva. En aquest punt tothom s'ajuda, s'aparta per deixar passar, carrega trastos dels altres, comparteix menjar i conversa. En aquestes llargues xerrades és on sempre coneixem algú especial i compartim amb ells vivències i experiències de les nostres vides que son tant diferents.

En aquest trajecte coneixem a un home de 61 anys anomenat Noah, de Burundi. És refugiat polític a Tanzània des de 1972 quan el conflicte entre hutus i tutsis el va obligar a fugir del seu país. Des de llavors ha format una família a Tanzània amb 5 fills als que ha hagut de canviar el nom perquè els acceptin a l'escola ja que els nens d'altres tribus no són admesos.
Es guanya la vida fent de predicador per l'església ortodoxa irlandesa i parlant amb ell aprenem una mica més de swahili.
Ens diem adéu afectuosament amb la promesa de que ens escriurà una carta molt aviat!