Uganda, la perla d'Àfrica

La ciutat de Mwanza ens espera després del llarg i esgotador viatge on hem creuat pràcticament tot el nord de Tanzània.
Aquesta és la principal ciutat industrial al sud del Llac Victòria. Això es pot veure tant sols caminant pels carrers, nets i força ordenats i on la presència de pidolaires és molt menor en comparació amb altres ciutats de la seva mida. Pels seus carrers plens de vida transiten molts homes de negocis, companyies de transport aquàtic i propietaris de botigues que venen a comprar gènere als molts venedors majoristes que es troben al centre, la gran majoria d'ells indis.

Aprofitem els dos dies que ens quedem aquí per passejar i viure la pura vida mercantil africana, mentrestant passen les hores als molls del port que carreguen mercaderies i persones amb destí als ports d'Uganda i Kenya. Ens donem també el luxe d'anar a menjar una pizza a un restaurant del centre que a part de fer unes pizzes boníssimes, formen part d'un projecte educatiu comunitari molt interessant, i aprofitem també per recórrer les farmàcies de la ciutat per proveir-nos de les pastilles per la malària ja que ara entrarem en una zona molt més perillosa per contraure aquesta malaltia.
Les postes de sol sobre el Llac Victòria són precioses. Aquest llac és el segon més gran del món i serveix de frontera natural entre els països d'Uganda, Kenya i Tanzània. Lamentablement no ens hi podem banyar ja que hi viu un paràsit molt perillós anomenat Bilharzia que passa de la pell a la sang i allà comença a causar estralls. El seu efecte és devastador i pot causar la mort per diferents fallades als òrgans vitals en pocs dies.

El vaixell que agafem i que ens portara fins a Bukoba, ja gairebé a la frontera amb Uganda, és un antic vaixell de l'època colonial anglesa que reutilitzen per cobrir aquesta ruta amb passatgers.
Tot i no ser la nostra intenció, ens veiem obligats a comprar els bitllets en primera classe. La tercera, tot i ser molt barata, la desestimem directament perquè es viatja dret a la plataforma on hi ha les mercaderies i els animals, havent-te de buscar la vida per trobar un espai per estirar-te i passar tota la nit a la intempèrie. En la segona, que és la que normalment agafem, es viatja en cabines de 6 o 8 persones però per a la nostra sorpresa es troben separades per sexes i no ens deixen dormir junts, per tant, comprem el bitllet de primera que tampoc és gaire més car.

El trajecte de 10 hores, tot i ser de nit es fa molt especial ja que durant tot el trajecte, enmig de la foscor total, ens veiem rodejats de milers d'espelmes que provenen de les petites embarcacions de pescadors que passen la nit treballant. N'hi ha tantes que al principi no sabem que són, la visió és certament bucòlica. El trofeu que cerquen aquests pescadors és la tilapia, el peix més famós del Victòria, semblant al llobarro i d'un sabor molt bo sobretot si es cuina a la brasa. És el plat típic de la regió i es pot trobar cuinat de mil maneres diferents, per això gairebé tots els dies que passem als pobles que circumval·len el llac aprofitem per menjar aquest deliciós peix.
Les estridents sirenes del vaixell ens desperten un cop hem arribat al port de Bukoba. Per si un cas, un jove mariner fa una ronda per tots els cambrots colpejant amb força la porta, assegurant-se de que tothom estigui despert i llest per desembarcar.

Son les 6:05 del mati i el sol just comença a treure el cap pel Llac Victòria. En aquesta latitud del planeta tant a prop de l'Equador, tant la sortida del sol com la posta són ben diferents del que estem acostumats a veure. A la tarda el sol literalment s'enfonsa i s'ofega dins l'aigua atorgant-li uns colors vermellosos fascinants. Al matí en canvi, les primeres llums de l'alba venen acompanyades amb un sol naixent que emergeix de dins l'aigua i en aquest cas és la blavor de l'aigua i l'horitzó la que li dona un color més fosc i blau.

Bukoba serà on ens acomiadarem de Tanzània, després d'haver-hi estat un mes i d'haver gaudit tant descobrint els seus tresors. Sense cap dubte és un país de contrastos: des del paradís idíl·lic de Zanzíbar, els seus pobles costers d'aire colonial, les muntanyes al més pur estil nepalès, ciutats industrials, pobresa, deserts, selves, volcans, fins al pobles i carreteres literalment en la pols vermella que entra per tots els orificis del teu cos i de la teva ànima.

Entrem a Uganda amb el que és una constant en els nostres viatges, moltes vegades agobiants, altres divertits, però sempre insalvables problemes burocràtics fronterers.
Els oficials, molt educats i correctes però inflexibles, ens demanen que paguem el visat en dòlars posteriors a l'any 2000. Tal com ja ens va passar a la frontera de Tanzània, els diem que no disposem d'altres bitllets i que els hem tret d'un banc espanyol i que no són falsos... però ens diuen que no poden acceptar-los de cap manera i que l'únic que podem fer és mirar de canviar-los tornant enrere fins trobar els oficials de Tanzània perquè ens canviïn els nostres bitllets per altres més nous.
Aquestes són les coses que t'armen de paciència durant els viatges, i que sense elles els viatges no serien el mateix. Així doncs, li demanem a l'oficial ugandès que ens acompanyi per tal de pregar plegats als oficials tanzans perquè ens facin el favor i molt amablement accedeix a fer-ho per tal d'aconseguir una cosa que a priori sembla impossible.
No sé si per la cara de pena que fem o per la presència de l'oficial ugandès, els tanzans accedeixen a fer-nos el canvi després d'estudiar-se bé el bitllet i que hagi passat per 9 mans.
Així és la nostra entrada a Uganda, un país que coneixem ben poc però que ens crida molt perquè tothom que trobem pel camí ens parla meravelles d'ell.

Uganda, a part de tenir una bandera molt graciosa i característica, es diferència dels seus veïns per tenir una xarxa de carreteres més que acceptable.
El trajecte que ens porta des de la frontera fins a Masaka, el primer poble que trobem, el fem en unes 4 hores. Allà només fem una parada logística per l'endemà seguir camí fins a Kabale en 8 hores més de bus.
Durant les 4 últimes, però, no tenim la sort de trobar una carretera en bon estat, tot el contrari, està plena de forats i és d'una terra argilosa molt relliscosa. Durant tota aquesta jornada ja no trobem busos públics per fer el trajecte, si no que hem d'agafar matatus per cobrir aquesta distància. El conductor del vehicle ens fa patir durant una estona perquè esta conduint molt ràpid i no dubtem en dir-li que redueixi la velocitat.
La nostra sorpresa ve quan després d'haver-li dit per segona vegada i haver amenaçat que no pagaríem el bitllet, ens adonem que hi ha un altre passatger que està reclamant exactament el contrari, i és que el conductor vagi més de pressa. Té pressa perquè segons diu l'espera un negoci molt seriós a Kabale i considera que el transport públic ha d'anar el més ràpid possible. Cap dels altres 20 passatgers ens fa costat i això porta a una discussió sense fi ja que ens trobem amb dos visions totalment contraposades, ja que a l'Àfrica la seguretat i la vida no semblen tenir el mateix valor que per a nosaltres. Tots ells son locals que viatgen d'un poble a un altre per diferents motius i dubtem que cap d'ells tingui tanta pressa com per posar la seva vida en perill...

Kabale és un poble que es troba al mig de les muntanyes a 2000m d'alçada, essent el poble més alt d'Uganda. La frontera amb Rwanda està a uns 30km i la de Rep. del Congo a uns 50km.
Es tracta d'una zona muntanyosa molt fèrtil i compta amb una vegetació molt poblada. El seu principal reclam turístic es troba a menys d'una hora d'aquí, el Bwindi Impenetrable National Park, la llar dels famosos goril·les de muntanya.
Aquests primats són únics al món i ve gent d'arreu especialment per veure'ls. Aquesta petita zona d'Àfrica esdevé l'últim reducte d'habitat d'aquests animals i l'únic lloc del món on encara es poden veure. El problema més gran que trobem, a part de la llista d'espera de més d'un any que hi ha per veure'ls és que només podem accedir pagant els 500$ que costa la visita de tant sols 1 hora de poder presenciar la vida d'aquest goril·les en el seu habitat natural.

En comptes d'això, ens quedem a Kabale per preparar-nos per les excursions que farem per aquesta zona.
La primera cosa que fem és buscar una moto que ens serveixi per explorar la vall del Llac Bunyoni, ja que no hi ha cap transport públic que puguem utilitzar fora dels dies de mercat, i amb la moto volem intentar donar una volta per aquesta regió que és coneguda com la Suïssa d'Àfrica. El qualificatiu li va posar Winston Churchill en el seu primer viatge a Àfrica de l'Est com a corresponsal i no és per a menys ja que el paisatge és increïblement verd i l'aigua està ben present al llac Bunyoni. En aquest cas si que ens hi podem banyar tranquil·lament, sense perill de Bilharzia, ni cocodrils, ni hipopòtams, ni res que ens faci témer per la nostra integritat.

Amb la moto ens és més fàcil la feina de trobar un bon càmping per estar-nos uns dies a prop del llac i ràpidament trobem un que ens agrada molt i entra dins el nostre pressupost. El seu mànager és un home holandès que porta més de 15 anys a Uganda i s'ha casat amb una jove ugandesa. És molt xerraire, i ens lloga una tenda de campanya a pocs metres de l'aigua i també ens deixa una de les seves canoes per navegar pel llac.
Allà coneixem una parella d'overlanders que estan fent la volta a Àfrica amb el seu 4x4. Són de Liechtenstein i han descendit tota la costa oest des de Marroc fins a Sud-àfrica i ara estan pujant per l'est fins a Sudan. Entenen la vida com l'entenem nosaltres i hi ha moltes coses que ens uneixen, així que ràpidament ens fem amics i compartim els capvespres en xerrades interminables sobre anècdotes que els han i ens han passat en els respectius viatges.

Dediquem cadascun dels dies que passem al llac per fer diferents activitats. Un dia el passem sencer amb la moto recorrent els camins entre plantacions de te i cafè, i intentem arribar a trobar les fonts del llac, però és tan gran que se'ns fa tard i hem de tornar abans que es faci fosc. Un altre dia, el dissabte, visitem el mercat setmanal on es reuneixen els habitants de les aldees del voltant per vendre el seu bestiar, verdures, roba de segona mà... Les fotos en aquests indrets d'Àfrica no són gens ben vistes; no sabem si tenen antigues creences ancestrals sobre els mzungus i les càmeres de fotos, però el fet és que no ens deixen i fins i tot s'enfaden si treus la càmera per fer alguna foto.

La gespa al costat del llac ens serveix per assecar-nos al sol després del bany en les seves aigües fresques. La canoa ens permet arribar a les vores del llac i remar durant les primeres hores del dia o les últimes resulta una experiència molt relaxant on només se sent el so del rem a l'aigua i la boira cobreix les muntanyes de la vora.
Els nens que llauren els camps més propers, baixen corrents molt encuriosits amb la nostra presència per preguntar-nos com ens diem, d'on som...
Als matins veiem com les flors dels nenúfars s'obren alimentant a nombrosos grups d'abelles que a la tarda, quan les mateixes flors tanquen els seus pètals les obliguen a marxar al seu niu; això vol dir que un altre dia ha passat per elles.

Un nou títol del Barça baixem a celebrar a Kabale amb tota la parròquia culé que hi ha al bar més futbolero del poble. De fet, el seguiment que fan dels equips espanyols és més aviat ridícul comparat amb els anglesos, però no obstant guanyem per golejada al nostre etern rival per a tots els suporters barcelonistes que hem anat trobant pel camí.

Definitivament descobrim en aquest llac un lloc màgic i el recomanarem insistentment a la gent que coneguem pel camí.
L'últim dia a Kabale tornem la moto, escrivim a internet i visitem un museu molt interessant que han construït per donar a conèixer com era la vida a les tribus Bakiga. En aquesta visita descobrim moltes coses de la vida tribal que desconeixíem, i ens adonem que existeixen certes similituds entre la vida ancestral i la vida moderna sobretot als països subdesenvolupats.

Una altra llarga jornada de matatu ens condueix direcció nord des de Kabale fins a Fort Portal. Travessem el parc Queen Elisabeth i les seves explanades immenses atapeïdes d'animals i colors verds infinits. Aquest parc junt amb el Lake Eduard és un dels llocs d'Uganda on es pot trobar més fauna i vida salvatge, tot i que en un nombre molt més reduït del que vam trobar a Kenya. Això és conseqüència dels diabòlics anys que el país va ser governat pel dictador Idi Amin. Durant aquest temps de guerra i gana, civils i soldats entraven a les reserves per caçar qualsevol animal per tal de poder menjar. D'aquesta manera pràcticament es va extingir del país la presència de lleons, zebres, girafes... Poc a poc el ministeri de turisme està reintroduint més animals sabedors del potencial que el turisme representa en l'economia local del país.

Arribats a Fort Portal, ja fosc, ens veiem obligats a passar la nit en un hotel asquerós i que és l'únic on trobem una habitació lliure. Sempre que viatgem d'un lloc a un altre intentem arribar a destí durant les hores de llum, ja que a la nit la foscor dels carrers no convida a passejar amb les motxilles amunt i avall en busca d'un hotel net i barato.
La decepció que ens enduem és tremenda quan descobrim que no ens podem dutxar als lavabos comuns després d'un llarg dia de viatge ja que es trobem molt bruts i deixats.

Al dia següent marxem molt d'hora l'habitació i comencem la búsqueda d'un conductor de dala-dala per tal de convence'l de que agafi dos dies de festa i ens llogui la seva moto per poder endinsar-nos lliurement en els boscos de Kibale.
Els dala-dala representen un mitjà de transport públic urbà molt útil i eficient. Són motos esquelètiques d'uns 50cc d'origen segurament xinès que tenen el seient posterior embuatat. Fan el servei dels nostres taxis però amb l'avantatge que trobes centenars d'ells i que no congestionen gens ni mica els carrers plens de clots de Fort Portal. En teoria en una d'elles hauria d'anar només el conductor i el passatger però hem arribat a veure fins a quatre persones en més d'una ocasió.
La missió no resulta senzilla, no pel preu que ens demanen sinó per l'estat en que es troben aquestes motos. La gran majoria de les que trobem no tenen frens o la suspensió està clavada, les rodes llises o el volant esta torçat; res apropiat pels camins que hem d'agafar.
No es fins al quart amb que parlem que ens ensenya una moto amb unes mínimes garanties de poder carregar el nostre pes i la motxilla, i fer tots els quilòmetres que volem fer i poder tornar a Fort Portal sense que res hagi passat.

Durant el camí que ens porta cap a Bigodi, travessem el bell mig del bosc del parc nacional de Kibale. Els sons potents que provenen del seu interior són esfereïdors. Aquest bosc compta amb la concentració de primats més alta del món, entre ells més de 600 ximpanzés. L'excursió per anar a buscar ximpanzés costa aquí més de 120$ per cap, així que decidim optar per visitar els boscos i aiguamolls que hi ha a prop en un projecte comunitari que han muntat amb l'ajuda d'una ong per tal de revitalitzar l'economia de la comunitat local.
En els nostre recorregut de 4 hores gaudim d'una vegetació exuberant i podem veure diferents espècies de primats: els colobus vermells i els blancs i negres, els micos de cua vermella... així com infinitat d'ocells de colors que omplen el bosc amb els seus cants. El guia ens explica algunes curiositats sobre les plantes que anem trobant. Ens ensenya el Papyrus, utilitzada pels egipcis per fer paper; la planta del cacau, de la qual podem tastar el seu fruit fresc; o el cafè salvatge que creix a les vores del camí. Ens mostra també les diferents fulles de palma que les dones del poble fan servir per teixir catifes o cistells i fins i tot podem practicar la tècnica i fer una petita obra.

A part d'aquesta interessant visita, també ens atrau molt la proposta que ens fan de conviure amb una família durant la nostra estada allà.
Coneixem al John Tinka, un dels impulsors del projecte i d'aquest tipus de turisme a Uganda, i ràpidament ens sentim molt a gust a casa seva amb ell i la seva gran família. No sabem quants són, però ens expliquen que a Uganda no es quantifiquen els éssers vius i encara menys els humans, així que no ens ho diran i ho haurem d'esbrinar... saben que ens serà impossible!
Tot i que al principi tots ens mostrem una mica tímids, ràpidament ens guanyem als nens amb els jocs que a tots els infants del món els agraden. Amb els petits passem el dia jugant a pilota, pedra-paper-tisora, i altres jocs, mentre els germans grans es dediquen a fer totes les feines de la casa. Es increïble veure com són de responsables aquests adolescents que exerceixen com autèntics pares amb els seus germans petits.

La Grace, de 19 anys, es una cuinera excel·lent. Tot i que tothom col·labora a l'hora de fer el menjar, ella és la que porta la veu cantant. A la nit mengem tots asseguts a terra fent una rotllana i assaborim els deliciosos plats típics: matoke, posho, millet, salsa de nous, kasava... la cuina ugandesa és tot un descobriment!
Després de sopar comencen els balls i els tambors i els més grans expliquen històries i fàbules tradicionals i fins i tot s'atreveixen amb algun que altre acudit.

Son una família encantadora i ens sentim molt be amb ells, però tots nosaltres sabem en acomiadar-nos que difícilment mai més ens tornarem a trobar.
Així són les coses als viatges, amics que fas i després perds per sempre, afectes que creixen i s'esvaeixen al cap de poc. Potser aquesta és la millor manera de sentir l'amistat.